OPINIÓ
PERIODISTA I PROFESSOR DE LA FACULTAT DE COMUNICACIÓ BLANQUERNA (URL) - 14 març 2019 2.00 h

TRIBUNA

Guanyar o perdre

RAFAEL DE RIBOT - PERIODISTA I PROFESSOR DE LA FACULTAT DE COMUNICACIÓ BLANQUERNA (URL)
“Que els con­se­llers dei­xin les seves res­pon­sa­bi­li­tats per pròpia volun­tat per fer de dipu­tats o regi­dors es fa difícil d’enten­dre

Tots els que es pre­sen­ten a unes elec­ci­ons volen gua­nyar, però no tots bus­quen la mateixa victòria ni estan dis­po­sats a pagar un preu igual per acon­se­guir-la. L’inde­pen­den­tisme polític ha demos­trat els últims anys que quan s’ha aple­gat majo­ritària­ment al vol­tant d’una mateixa can­di­da­tura gua­nya elecció dar­rere elecció. Una rea­li­tat tan evi­dent com que l’ús que ha fet d’aquesta hege­mo­nia s’ha mos­trat estèril en ter­mes polítics i limi­tat en la seva reper­cussió social. Pre­ci­sa­ment per això els que han deci­dit can­viar el rumb jus­ti­fi­quen ara que cada un vagi pel seu compte com l’única manera d’aug­men­tar la base social del movi­ment inde­pen­den­tista. Uns i altres repe­tei­xen que anar en can­di­da­tu­res dife­rents no sig­ni­fica que no sigui pos­si­ble encara una uni­tat d’objec­tius i d’acció.

Si el que importa és gua­nyar cal recor­dar que la llista més votada al Congrés a les elec­ci­ons del 2016 va ser la d’En Comú Podem. Les elec­ci­ons al Par­la­ment del 21 de desem­bre del 2017, les últi­mes que s’han cele­brat a Cata­lu­nya, les va gua­nyar Ciu­ta­dans. En un entorn tan volàtil es fa difícil pro­nos­ti­car qui serà el més votat el pro­per 26 d’abril, però tot­hom coin­ci­deix que una part impor­tant de l’incre­ment de la intenció de vot que donen les enques­tes als soci­a­lis­tes prové de Cata­lu­nya. El 26 d’abril podria tor­nar a gua­nyar una llista cons­ti­tu­ci­o­na­lista.

La sac­se­jada que va pro­vo­car l’avançament de les elec­ci­ons gene­rals ha com­por­tat un ter­ratrèmol que ha aca­bat per afec­tar totes les peces del tau­ler. L’inde­pen­den­tisme ho podria haver evi­tat per­me­tent l’apro­vació dels pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat i ha aca­bat sent la peça sacri­fi­cada per exe­cu­tar un movi­ment que s’estava pre­pa­rant des de l’inici de la par­tida. Els grups sobi­ra­nis­tes han estat clau per arran­car pri­mer i per fer des­car­ri­lar després la segona part d’aquesta con­vulsa legis­la­tura. És tan cert que era difícil veure a venir que els esta­ven uti­lit­zant com inne­ga­ble resulta ara la intenció de la jugada.

L’inde­pen­den­tisme podria reac­ci­o­nar plan­tant per gua­nyar aques­tes elec­ci­ons però no ho farà. I no tor­na­ran a pre­sen­tar-se ple­gats, almenys no men­tre no hi hagi un relleu de lide­rat­ges. S’ha escrit sobre les feri­des que han dei­xat aquests anys de tem­pestuós procés entre els uns i els altres i és veri­tat que són pro­fun­des i difícils de curar. Però els nego­cis són els nego­cis, i si es veiés que hi ha una manera de treure’n pro­fit es tor­na­rien a apar­car les rancúnies. La veri­ta­ble raó de fons és que en l’hipotètic cas que l’inde­pen­den­tisme fos capaç de tor­nar a obte­nir una majo­ria no sabrien què fer-ne.

La cam­pa­nya elec­to­ral es pre­senta ines­pe­ra­da­ment interes­sant. Tan dife­rent és el moment que abans de començar ja hem assis­tit a un debat inèdit a la CUP, que, per pri­mera vegada, s’ha plan­te­jat seri­o­sa­ment pre­sen­tar-se a unes elec­ci­ons al Congrés. I és que el moment polític obliga a actu­a­lit­zar o a reo­ri­en­tar el dis­curs de l’inde­pen­den­tisme. L’anunci de la can­di­da­tura de Car­les Puig­de­mont a les elec­ci­ons euro­pees pretén crear la il·lusió que es manté viva l’opció de la seva inves­ti­dura. Puig­de­mont entra en escena per donar suport als can­di­dats de les llis­tes que ha aca­bat impo­sant al seu par­tit. Oriol Jun­que­ras, que ja havia anun­ciat que encapçala­ria la can­di­da­tura a Europa, també serà cap de llista a Madrid al Congrés, men­tre que Raül Romeva ho serà al Senat. Haver triat els pre­sos per con­fec­ci­o­nar les llis­tes és una manera de dir-ho tot sense haver d’expli­car res, però sig­ni­fica assu­mir el risc de situar-los en el cen­tre de la con­trovèrsia.

Quim Torra va arran­car la legis­la­tura expli­cant que aquesta tenia l’objec­tiu de donar sen­tit al sacri­fici dels polítics que estan a la presó. Que lluny que­den aques­tes parau­les ara que s’enfron­ta­ran a les urnes i quan el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha de fer front a una crisi de govern per la fuga de con­se­llers que emi­gren a les llis­tes. Que els con­se­llers dei­xin les seves res­pon­sa­bi­li­tats per pròpia volun­tat per fer de dipu­tats o regi­dors es fa difícil d’enten­dre sem­pre, però molt més encara si el que aban­dona el govern del seu país és un polític que es defi­neix com a inde­pen­den­tista. És una manera de mos­trar que la pri­o­ri­tat ja no està en l’acció d’un govern que envia un mis­satge de cadu­ci­tat cada cop més pro­pera. Avui sobre­viure és gua­nyar.