POLÍTICA
BARCELONA - 14 abril 2019 2.00 h

TONI COMÍN CANDIDAT

 

NÚM. 2 JXCAT A LES EUROPEES

“Si alguns dirigents d’ERC que van empènyer la DUI no veuen clara la unilateralitat ara, ho haurien d’explicar”

 “És delicat que ara surti a dir que l’1-O no va ser un referèndum gent que en el moment en què ens hi estàvem jugant la vida, perquè fer la DUI tenia conseqüències personals, deia el contrari”

 “A l’exili hem aconseguit un nivell d’unitat política davant dels tribunals més elevat que a Catalunya, i això culmina en aquesta llista conjunta per a les europees”

ÒSCAR PALAU - BARCELONA
És evi­dent que Jun­que­ras, Puig­de­mont i jo som a la mateixa trin­xera; és que si no ho ente­nem així, vol dir que ens hem tor­nat bojos
Des del Con­sell per la República, farem una pro­posta de full de ruta per cul­mi­nar el procés, amb volun­tat de con­sens
Es parla molt d’Estras­burg, però ara entrarà en escena Luxem­burg i també serà un tri­bu­nal molt relle­vant per al cas català

V

ostè anirà de número 2 de JxCat en les euro­pees, després d’haver dema­nat sense èxit una llista unitària amb ERC. Qui­nes raons li ha donat el par­tit per no accep­tar-la?
Fa molts mesos que hi insis­teixo, ja des d’abans de l’estiu i abans que el pre­si­dent Puig­de­mont s’oferís a anar de segon en una llista con­junta amb Oriol Jun­que­ras. Des del pri­mer moment ho vaig veure molt clar. El que ha fet ERC és esten­dre a les euro­pees els argu­ments que els han por­tat a anar per sepa­rat a Espa­nya i a les muni­ci­pals.
Argu­ments que s’han demos­trat vàlids, perquè el 21-D es van acon­se­guir més vots i escons per sepa­rat que amb JxSí…
És que jo crec que els argu­ments per anar per sepa­rat són vàlids en el cas de les espa­nyo­les i les muni­ci­pals, però en canvi no ho són tant en el cas de les euro­pees. En aquest cas, els argu­ments per anar junts crec que tenen més força.
I no es va entrar ni a par­lar-ne?
Hi he insis­tit molt públi­ca­ment i inter­na­ment, a través dels meus canals ofi­ci­als de relació amb el par­tit, perquè no estic en els òrgans de deli­be­ració i decisió d’ERC, i he tras­lla­dat aquesta posició als meus inter­lo­cu­tors allà. Els ho he argu­men­tat molt i crec que tenim una opor­tu­ni­tat molt clara d’aparèixer a Europa amb més de la mei­tat dels vots amb una llista única, i això des del punt de vista de la inter­na­ci­o­na­lit­zació té una força immensa.
Vostè va entrar al govern i a la can­di­da­tura d’ERC a través de Jun­que­ras. El fet de no poder-hi tenir una relació directa ha influït en la falta d’acord ara?
Li he inten­tat fer arri­bar les meves raons pel que fa a la llista euro­pea de l’única manera que tinc, que és per carta. I ell té el seu diàleg diari amb el par­tit i pot conèixer la meva posició a través de les per­so­nes que el veuen de manera quo­ti­di­ana; entenc que la hi han expli­cat. Si haguéssim pogut par­lar-ne direc­ta­ment, no sé si hau­ria tin­gut capa­ci­tat per can­viar la decisió d’ERC; pot­ser sí.
En tot cas, vostè al Par­la­ment es con­ti­nua con­si­de­rant dipu­tat del grup d’ERC?
És que sem­pre he dit que havíem d’anar junts, i el pas que he fet en les euro­pees és en coherència amb el que he rei­vin­di­cat tots aquests mesos i he inten­tat pro­moure tant com he sabut, que és la uni­tat a Europa. Jo, de fet, hau­ria fet una llista de tot l’inde­pen­den­tisme! Per tant, la meva decisió no té cap secret. Aquesta uni­tat vol dir, pri­mer, anar junts davant del jutge amb una estratègia jurídica única. Se n’ha fet poc esment, però a l’exili hem asso­lit un nivell d’uni­tat molt alt davant dels tri­bu­nals, pot­ser més gran que a l’inte­rior, que també és cert que són més i era més difícil. Uni­tat vol dir actuar com una pinya davant dels tri­bu­nals: només cal veure que Gon­zalo Boye va començar sent el meu advo­cat i ara també ho és de Clara Pon­satí i del pre­si­dent Puig­de­mont. I uni­tat a Europa també vol dir uni­tat política: com a govern a l’exili, hem actuat com un únic actor i no hem tin­gut una agenda política autònoma, pres­cin­dint els uns dels altres, sinó que ha estat bas­tant inte­grada. Actuar com a govern a l’exili ens per­met cons­truir aquesta uni­tat estratègica, i això acaba cul­mi­nant en una llista con­junta a Europa del govern a l’exili, perquè també hi ha Clara Pon­satí. Nosal­tres ho vivim així.
Però encara es con­si­dera dipu­tat d’ERC al Par­la­ment o no?
Jo soc un inde­pen­dent que està a dis­po­sició dels dos grups: del pre­si­dent Puig­de­mont i d’ERC. Per tant, puc fer el que em demani l’un i l’altre. El pre­si­dent m’ha dema­nat anar a la seva llista i hau­ria estat molt inco­he­rent dir-li que no. I ERC em va dema­nar ser dipu­tat a la seva i hau­ria estat inco­he­rent dir-li que no.
Així, seguirà com a dipu­tat d’ERC?
Al Par­la­ment faré el que em demani ERC, estic a la seva dis­po­sició. El meu pas d’anar a la llista del pre­si­dent Puig­de­mont no em separa d’ERC; per a mi no sig­ni­fica que deixi ERC ni que me n’allu­nyi. Em sento exac­ta­ment igual de pro­per a ERC que abans de par­ti­ci­par en aquesta llista, i faré el que em dema­nin.
De moment no li han dema­nat l’acta…
Sí, però si som ele­gits euro­di­pu­tats la dei­xa­ria, evi­dent­ment.
Ho pre­gun­taré dife­rent: si la set­mana vinent hi hagués elec­ci­ons al Par­la­ment, ani­ria a la llista d’ERC o a la de JxCat?
Amb ningú, perquè espero ser euro­di­pu­tat i, per tant, aga­far l’acta i exer­cir com a tal, perquè té tot el sen­tit del món que esti­guem en un par­la­ment on puguem ser-hi pre­sen­ci­al­ment. He rei­vin­di­cat la meva con­dició de dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya, però si puc fer d’euro­di­pu­tat, política­ment serà sem­pre més pri­o­ri­tari. És una decisió que, si tot va com desitjo, no caldrà pren­dre.
Puig­de­mont ha dit que si surt ele­git tor­narà a Madrid a reco­llir l’acta perquè tindrà immu­ni­tat. Vostè faria el mateix?
El que farem és llui­tar per recu­pe­rar l’acta per poder exer­cir de dipu­tats.
I això no implica reco­llir-la a Madrid?
No necessària­ment. Això implica el que les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees ens diguin; hi ha diver­ses mane­res. El que farem és recla­mar davant d’aques­tes ins­ti­tu­ci­ons garan­ties que podrem reco­llir l’acta i després exer­cir com a euro­di­pu­tats. El que no té sen­tit és que en l’intent no la pugui reco­llir i després no pugui exer­cir, que és l’objec­tiu, per tal que el Con­sell per la República tin­gui un braç par­la­men­tari. Això és d’una potència política molt forta per al Con­sell. A par­tir d’aquí, es tracta de bus­car la via.
En les euro­pees seran rivals amb Jun­que­ras, que encapçala la llista d’ERC…
No, jo només tinc un rival, que és l’Estat espa­nyol. És evi­dent que Oriol Jun­que­ras, el pre­si­dent Puig­de­mont i jo som a la mateixa trin­xera; és que si no ho ente­nem així, vol dir que ens hem tor­nat bojos. Llui­tem tots per la mateixa causa i con­tra el mateix adver­sari, que és l’Estat espa­nyol i els seus par­tits auto­ri­ta­ris.
Però la seva relació amb ERC deu haver que­dat tocada...
En abso­lut. I ho dic de manera con­tun­dent: en abso­lut. Les rela­ci­ons per­so­nals i polítiques amb ERC estan intac­tes, com fa quinze dies, entre altres coses perquè hi he par­lat des del moment en què s’ha plan­te­jat aquest esce­nari, d’anar en una llista que no fos la d’ERC. He pogut con­tras­tar la decisió amb els diri­gents que són els meus inter­lo­cu­tors habi­tu­als abans de pren­dre-la; per tant, la conei­xien amb ante­lació. I ells ente­nen molt bé que hagi fet aquest pas, perquè soc un inde­pen­dent i és cohe­rent amb les tesis que he defen­sat. En aquest sen­tit, hi ha com­prensió, i al con­trari: ens hem con­ju­rat, ara més que mai, perquè això no ens dis­tanciï per­so­nal­ment ni política­ment.
Què li sem­bla l’estratègia d’ERC d’apar­car la uni­la­te­ra­li­tat i ampliar ali­an­ces per bus­car nous inde­pen­den­tis­tes?
Si els matei­xos que van empènyer la uni­la­te­ra­li­tat entre l’1-O i el 27-O, i no parlo d’ERC en gene­ral, sinó de diri­gents con­crets, i que van dir que s’havia de fer la DUI tant sí com no, ara no veuen clara l’estratègia de la uni­la­te­ra­li­tat, hau­rien d’assu­mir que estan fent un canvi radi­cal d’estratègia i n’han d’expli­car els motius.
Diria que ho han assu­mit, però no sé si vostè ho con­si­dera una renúncia a l’1-O.
Jo segur que no he renun­ciat a l’1-O. I el Con­sell per la República, tam­poc.
I ERC?
Si miro la ponència que es va apro­var en la con­ferència política de l’1 de juliol, que entenc que és vin­cu­lant, allà no es renun­cia a l’1-O. Entenc que no. El que és relle­vant d’ERC és això.
...
El que deia és que, si no som prou per decla­rar la inde­pendència ara, tam­poc ho érem els dies pre­vis al 27-O. I si segons qui va dir que s’havia de fer la DUI petés qui petés, pot­ser ara és deli­cat que surti a dir que l’1-O no va ser un referèndum.
Doncs hi ha gent a ERC que ho diu.
És molt legítim dir això ara, però el pro­blema és que en el moment en què ens hi estàvem jugant la vida de la gent, perquè fer la decla­ració tenia con­seqüències per­so­nals, deia el con­trari. Deia que era un referèndum i no hi havia cap dis­cussió, i per això insis­tia que s’havia de fer la DUI... En tot cas, vaig fer una carta de deu punts al juliol als mili­tants d’ERC en què expli­cava que em sem­bla un bon objec­tiu eixam­plar la base, però que fent això i res més no acon­se­gui­rem un referèndum vin­cu­lant reco­ne­gut per Espa­nya. Perquè Espa­nya s’hi con­ti­nuarà negant si només eixam­plem la base i prou. Si volem arri­bar al final del camí, tenim el deure i la res­pon­sa­bi­li­tat de pre­gun­tar-nos què més volem fer. Que no dic que aquesta sigui la posició d’ERC, la d’eixam­plar la base i prou, perquè tots estem d’acord que només així no arri­ba­rem al final del camí.
I per a vostè, quina és la res­posta?
Com a mínim, cal jugar dues o tres car­tes més. Una: con­tri­buir al col·lapse ins­ti­tu­ci­o­nal del règim del 78 amb la nos­tra acció política a l’Estat. Dues: la inter­na­ci­o­na­lit­zació, és a dir, con­que­rir més suports inter­na­ci­o­nals a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya, en l’esfera judi­cial, en la política ins­ti­tu­ci­o­nal i en l’opinió pública. I el més impor­tant: un grau de mobi­lit­zació ciu­ta­dana no vio­lenta, de resistència pacífica i deso­bediència civil, més fort, més intens que el que hem exer­cit fins ara. Que sens dubte ja ha estat molt intens, l’1-O i el 3-O, però no és sufi­ci­ent. És molt dur, perquè és molt injust dema­nar aquest grau de sacri­fici, però s’ha de dir a la gent que sense la mobi­lit­zació civil serà molt difícil con­ti­nuar avançant.
Pot­ser tot això hau­ria de for­mar part de l’estratègia con­junta entre ERC i JxCat, de la qual fa mesos que sen­tim a par­lar, però que no s’acaba de con­cre­tar…
En l’última reunió pre­sen­cial del Con­sell per la República, vam deci­dir, i em sem­bla relle­vant, que posa­rem sobre la taula una estratègia que espe­rem que pugui obte­nir el con­sens. Farem una pro­posta de full de ruta per cul­mi­nar el procés, amb la volun­tat i la vocació que sigui de con­sens. Pri­mer, en par­la­rem inter­na­ment; espe­ra­rem a veure què passa amb les elec­ci­ons, i amb la sentència del Suprem.
Pri­mer venen les elec­ci­ons esta­tals. Què ha de fer l’inde­pen­den­tisme al Congrés?
Cal des­ple­gar-hi l’estratègia més eficaç per acon­se­guir que Espa­nya res­pecti el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. I en cada moment, en funció del com­por­ta­ment de cada actor, pren­dre sem­pre la decisió que ens acosti a aquest objec­tiu.
Par­lava del judici. Què va pen­sar quan el major Tra­pero va dir que els Mos­sos tenien un pla per dete­nir el govern el 27-O?
Vaig recor­dar una con­versa amb el meu escorta, amb qui tenia una relació gai­rebé d’amis­tat, i li vaig dir: “Si un dia et donen l’ordre de dete­nir-me, l’has de res­pec­tar.” I ell em va dir: “Això no pas­sarà mai, con­se­ller.” I, per dir la veri­tat, ho vaig dir sense que en el fons pensés que hi hagués la més mínima pro­ba­bi­li­tat que passés, sinó només de manera pre­ven­tiva, per tran­quil·lit­zar-lo psi­cològica­ment veient la situ­ació. Però pen­sava que era un esce­nari total­ment impos­si­ble.
Com veu els excom­panys allà asse­guts al Suprem, des de la distància?
Les seves inter­ven­ci­ons van ser d’un coratge i una dig­ni­tat màxims. Con­ti­nuen supor­tant el judici de manera estoica i digna, que és l’únic que poden fer.
Vostè encara és dipu­tat al Par­la­ment, però fa mesos que no pot dele­gar el vot, para­do­xal­ment, perquè és lliure fora de l’Estat. Com té la situ­ació jurídica?
A mi no m’han pogut sus­pen­dre, d’entrada. I com que les majo­ries no depe­nen de mi, perquè hi ha molts més dipu­tats sus­pe­sos que no poden votar, la meva dele­gació és menys trans­cen­den­tal. Però espe­ra­rem a veure què passa amb les elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu, que par­lin els ciu­ta­dans pri­mer. I, si no, quan hi hagi una ter­cera euro­or­dre, que és molt pro­ba­ble segons els advo­cats, la meva dele­gació de vot es reac­ti­varà de manera automàtica, com ja va pas­sar al seu moment.
Fins ales­ho­res no es podria reac­ti­var?
La meva dele­gació ara tam­poc és deci­siva, i s’hau­ria de tor­nar a ana­lit­zar bé si en les cir­cumstàncies jurídiques actu­als hi hau­ria alguna pos­si­bi­li­tat de reac­ti­var-la. En tot cas, quan arribi una ter­cera euro­or­dre, la dele­gació tor­narà a ser segura.
Pot­ser ja serà euro­di­pu­tat lla­vors…
Si els ciu­ta­dans ho volen, podria ser.
D’altra banda, vostè s’ha impli­cat a fons en el Con­sell per la República. Com està fun­ci­o­nant fins ara?
Com a metàfora, et diré que ara som una mica com Bill Gates quan era al seu garatge. És com una start-up política, no tec­nològica, un cas d’inno­vació ins­ti­tu­ci­o­nal total; estem inven­tant un “govern repu­blicà a l’exili” que té com a objec­tiu que es faci efec­tiu el man­dat de l’1-O, però sense dei­xar de reconèixer el valor del govern autonòmic a l’inte­rior. El poten­cial del Con­sell és immens, i s’anirà des­ple­gant pro­gres­si­va­ment. El garatge de Gates en aquell moment era un embrió d’una cosa que va aca­bar esde­ve­nint molt impor­tant, que es diu Micro­soft.
Però en què s’està tre­ba­llant ara?
En la pri­mera etapa, hem estat fent una feina molt impor­tant, però d’estruc­tu­ració interna: el pla d’acció, el regla­ment, el règim elec­to­ral per poder fer elec­ci­ons a l’assem­blea de repre­sen­tants… També hem estat cons­truint la pla­ta­forma tec­nològica per per­me­tre la par­ti­ci­pació de la gent, i ha estat pri­o­ri­tari con­so­li­dar la inte­gració dels diver­sos sec­tors de l’inde­pen­den­tisme en el con­sell de govern. Quan vam començar, n’érem qua­tre, i ara som onze inte­grants, perquè hi ha Poble Lliure, Demòcra­tes, el PDe­CAT, JxCat, ERC, l’ANC... I encara no hem aca­bat, perquè estem en con­ver­ses amb Òmnium.
I pre­pa­ren acci­ons con­cre­tes?
Sí, per fer més feina de cara enfora –perquè no volíem que només fos cap a dins, sinó que la gent veiés també pro­jec­tes del Con­sell–, en aquests mesos hem tirat enda­vant diver­ses acci­ons en l’àmbit jurídic inter­na­ci­o­nal: en part és nos­tra l’ampli­ació de la demanda civil con­tra Lla­rena, que s’ha con­ver­tit en una demanda civil con­tra l’Estat espa­nyol; la petició del dic­ta­men jurídic als catedràtics de dret penal ale­many per com­pa­rar el dic­ta­men de Sch­leswig-Hols­tein amb la futura sentència del Suprem; d’aquí a poc pre­sen­ta­rem una ini­ci­a­tiva ciu­ta­dana euro­pea davant de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees…
Quan tots els casos arri­bin a Estras­burg, també hi vol­dreu inci­dir?
El nos­tre objec­tiu a curt ter­mini es foca­lit­zarà sobre­tot en el Tri­bu­nal de Luxem­burg, que serà clau en els pro­pers mesos, perquè el cas català hi arri­barà per tres vies. Pri­mer, perquè hi ha pre­vista una qüestió pre­ju­di­cial dels pre­sos polítics del Suprem, que estarà obli­gat a tras­lla­dar-la perquè és tri­bu­nal d’última instància; també hi arri­barà a través de la demanda civil con­tra Lla­rena, ja que hi ha pre­vista una qüestió pre­ju­di­cial sobre la immu­ni­tat d’estat, que pre­sen­tarà el jutge belga. I els de la llista per a les euro­pees també segu­ra­ment aca­ba­rem allà... Tot­hom parla d’Estras­burg, però ara entrarà en escena Luxem­burg i també serà un tri­bu­nal molt relle­vant per al cas català.

Un republicà que sembla allunyar-se d’ERC

L’exconseller de Salut Toni Comín, exiliat fa ja gairebé un any i mig a Bèlgica, serà el número 2 de la llista de Junts per Catalunya, encapçalada per Carles Puigdemont, per a les eleccions europees del 26 de maig, tot i haver estat proposat al seu dia per ERC per entrar al govern. De fet, encara és diputat dels republicans al Parlament, tot i que de moment no pot exercir el vot, paradoxalment, perquè està en un buit jurídic: és del tot lliure fora de l’Estat i no ha estat processat encara pel jutge Llarena al Suprem. Comín, que de fet és independent, ja s’havia allunyat en aquest temps de les renovades tesis d’ERC, partit que tanmateix no li ha demanat l’acta i amb el qual, malgrat tot, assegura que manté bones relacions. A l’exili, l’exconseller imparteix algunes classes de ciència política a la Universitat de Lovaina, ciutat flamenca on s’ha instal·lat, però dedica la major part del seu temps a desenvolupar el Consell per la República amb el president Puigdemont i els exconsellers Puig i Ponsatí.