O Ítaca o el cel d'Iglesias

La Vanguardia en català | 14/05/2015 - 00:00h


Francesc-Marc Álvaro


Fa uns mesos, entre novembre i desembre de l'any passat, enmig de les tibantors que la consulta del 9-N va generar dins del camp sobiranista, es va detectar un nerviosisme intens i mal dissimulat en ambients de l'independentisme desquerres pel creixement de Podem a les enquestes com a nou fenomen que, arran dels comicis europeus, va irrompre amb una força que ningú no havia previst. Era un nerviosisme tenyit de dos sentiments contradictoris i complementaris alhora: enveja i admiració davant d'un competidor fresc que havia vingut a trencar -com vaig escriure en aquell moment- el confortable monopoli que l'estelada tenia de la il·lusió política. "Em resulta desconcertant -reflexionava un servidor en aquell moment- que s'hagi passat, en molt poc temps, d'una confiança total en la victòria del sobiranisme a un derrotisme fatalista que considera l'aparició de Podem com l'amenaça insalvable. Sense menystenir cap dinàmica, jo no estic tan inquiet per l'efecte català de la gent d'Iglesias. Potser perquè abans, quan tants em repetien que tenim el triomf a tocar, servidor replicava -ho tinc escrit- que molts catalans encara viuen al marge d'aquesta onada".

Tot és molt fluid. Els mateixos sondeigs que havien certificat que Podem estava en disposició d'assaltar (i guanyar per KO) el cel del poder ara detecten que l'empenta del partit d'Iglesias s'estanca o baixa. Sembla, per tant, que l'invent està lluny d'imitar l'èxit de la Syriza grega, encara que les seves marques associades puguin penetrar en alguns municipis catalans, espe­cialment de l'àrea metropolitana, on també té grans expectatives C's.

Paradoxalment, aquella irrupció de Podem enmig de la segona i agònica fase del procés va influir molt més en certs discursos i posicions d'ERC que en l'estratègia de la CUP, tot i que semblava -era un miratge- que els polítics sorgits de la Complutense pretenien articular el mateix espai que es treballa el municipalisme independentista i alternatiu. En realitat, el que van detectar els estrategs republicans és que Podem anava a pescar, sobretot, entre els votants orfes d'un PSC en fragmentació i caiguda, la qual cosa representava un greu contratemps per als de Junqueras a l'hora de guanyar posi­cions (animats per l'èxit de les europees) en els consistoris de la part del país on menys presència tenen -l'àrea metropolitana- de bracet d'alguns socialistes sobiranitzats. Aquesta operació -interessant pel que podria representar de creixement del sobiranisme- ve condicionada per una dada no menor: la majoria de figures socialistes que van de bracet d'ERC no són justament les que, a priori, connecten més amb el votant socialista del que abans en dèiem cinturó roig. Ni Ernest Maragall ni Toni Comín són l'equivalent de Ma­nuela de Madre o Celestino Corbacho.

Fos com fos, la possibilitat que Podem frenés l'extensió de la taca sobiranista a les comarques de la gran Barcelona va servir d'argument implícit quan la direcció republicana i els seus entorns van descartar el full de ruta que Mas havia donat a conèixer en la conferència del 25 de novembre. La tesi -expressada amb més o menys eufemismes- era clara: ERC no podia abonar una llista transversal al costat del partit de les retallades i les corrupcions perquè això era del tot incongruent amb la necessitat històrica que el sobiranisme d'esquerres sumés a la causa la bona gent que durant dècades havia confiat en el PSC metropolità, gent que -a més- ara es podia sentir atreta per les promeses d'Iglesias.

L'exconseller Tresserras va escriure això el 3 de desembre, després de la conferència de resposta de Junqueras al plantejament del president: "Era un discurs adreçat a la societat catalana. Especialment a la gent d'esquerres, la que manté i procura actualitzar les prioritats i objectius tradicionals de les esquerres: als que ja estan convençuts que la independència i la construcció de l'Estat són la gran oportunitat per efectuar les transformacions socials pendents, i als que se'n malfien i troben desaconsellables determinades aliances". La referència era indirecta però no pas ambigua: qui podia malfiar-se'n i trobar desaconsellables ­determinades aliances? Entre d'altres, aquells que veuen Iglesias com el nou González. ERC prometia lluitar barri per barri per fer pujar molts d'aquests ­votants a la barca d'Ítaca, per construir "la nova hegemonia emergent". Podem era trendy (semblava que acceptava un referèndum!) mentre CiU tenia tots els mals de la vella política. Xavier Antich va analitzar perfectament dilluns en aquestes pàgines com veu Podem el cas català: han caigut les màscares, és la cançó jacobina de sempre.

Ha estat intel·ligent deixar que el factor Podem hagi influït massa (a parer meu) en els plantejaments del sobiranisme en general i d'ERC en particular? El temps ens ho dirà. De moment, reflexionem sobre el que explica el politòleg Jordi Muñoz a partir de les enquestes del CEO: "Molt pocs votants es mostren disposats a passar d'un partit sobiranista a un de constitucionalista o a l'inrevés". Per tant, les eleccions del 27-S es podrien jugar, sobretot, en el terreny de la desmobilització dels convençuts contraris, més que no pas en el de la conversió dels indecisos. Per això alguns van repetint que el sobiranisme està desinflat, a veure si cola.