La postpolítica

La Vanguardia en català | 14/07/2015 - 01:41h


M. Dolores García


Catalunya ha entrat en una fase de negació dels que és polític. Des de fa uns anys se suprimeix el debat ideològic entre dreta i esquerra per substituir-lo per la discussió sobre la independència. Fins i tot els dirigents de partits nous com Podem reneguen de la distinció ideològica per plantejar una batalla de tots contra la casta opressora. Ara, a més, l’independentisme ha fet un pas més enllà en aquest procés de negació del que és polític en plantejar que els qui es dediquen a aquest menester quedin fora de les llistes electorals. Catalunya viu ja en l’era de la postpolítica.

Águeda Bañón, la nova responsable de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona fitxada per Ada Colau, va ser activista postporno. La jove Bañón reivindicava una pornografia pensada des del feminisme, una actitud de rebel·lia davant una indústria, la del sexe, dirigida i dissenyada per i per a homes. Però Bañón no és només agitadora postporno, sinó també postpolítica, com a mobilitzadora per una causa concreta. Com ho era Colau com a activista contra els desnonaments o com ho és Pablo Iglesias quan propugna que el seu discurs és un discurs que traspassa barreres ideològiques.

L’independentisme català també és postpolític. Respon a la queixa davant un maltractament per part d’un poder dominant sobre una nació suposa¬dament sotmesa. En aquestes últimes setmanes, a més, s’està produint un procés pel qual la CUP s’està apoderant del moviment independentista. La CUP, més que postpolítica, és antipolítica, en el sentit que menysprea la possibilitat de governar o d’aconseguir més representació parlamentària. Això està provocant un xoc de forces amb ERC i CDC, que són partits amb vocació de govern. I, com a tals, es troben immersos en una batalla campal.

Així, quan CiU queia en les enquestes, Mas va plantejar la llista unitària i ERC li va donar carbassa. Ara que els republicans veuen com s’allunya el sorpasso i que, fins i tot perilla el segon lloc, estan disposats a abordar-la.

Malgrat els ingents esforços per acordar una llista unitària, la paradoxa és que aquest no és el principal obstacle per al sobiranisme. La qüestió primordial és què fer el dia després de les eleccions en el cas d’obtenir una majoria absoluta d’escons independentistes. Les llistes electorals solen anar acompanyades d’un programa. Són capaços de pactar-lo tres partits tan diferents, gairebé oposats, com CDC, ERC i la CUP?, n’hi haurà prou amb el full de ruta signat per convergents i republicans per arribar a la independència en 18 mesos amb constitució catalana inclosa?, o potser haurien d’externalitzar el pla posterior a l’ANC, en la línia de la llista unitària?

En la fase de la postpolítica, com en el postporno, tot és possible. És qüestió de creativitat.