POLÍTICA
BARCELONA - 14 agost 2016 2.00 h

SALVADOR COT 

PERIODISTA

“La independència la farà la gent, defensant la ruptura”


TONI BROSA - BARCELONA
Ja no s'està discutint si
hi haurà una ruptura imminent en termes històrics, sinó de quina manera i qui l'ha de liderar
Quant al RUI, de cara a fora és millor que l'Estat actuï contra les urnes que no contra els partits, els diputats o el govern
Si la CUP és capaç de llençar a la paperera de la història dos presidents en mig any, costa pensar que no tindrà un càstig electoral sever

Al'entrevistat d'avui li és igual la televisió, la ràdio, un diari dels de tota la vida o un de digital com el que ara dirigeix. Sona igual en un article, en una tertúlia o en una conversa al bar de la cantonada, on no cal que demani, perquè ja saben què vol. És periodista, la seva feina ha estat sempre explicar el que està passant i, parlant de la realitat política del nostre país, analitzar les claus del procés d'emancipació respecte de l'Estat espanyol. Per això, la primera pregunta es fa sola.

Manifestacions, eleccions, consulta, desconnexió, full de ruta, ruptura... Aquest procés fa, pel cap baix, sis anys que dura, i ningú sap del cert si falta molt o poc perquè culmini. On diria que som ara mateix?
Jo crec que som just abans de la fase decisiva. Si s'hi fixa, ara mateix el debat és com es fa la ruptura: si es fa per dalt, amb aquesta llei de transitorietat que preveu el full de ruta i que és una mena d'independència de facto, a través del Parlament i del govern, o si es fa per baix, amb el referèndum unilateral que proposa, per exemple, l'ANC. No s'està discutint si hi haurà una ruptura imminent en termes històrics, sinó de quina manera i qui l'ha de liderar.
I quina de les dues –per dalt o per baix– creu que té més força de cara a l'èxit del procés?
Les dues opcions tenen avantatges i inconvenients, però la ruptura per baix
–és a dir, el referèndum– té un avantatge superior a l'altra, que és que pot tenir una millor acollida internacional, sobretot si Escòcia, que ara mateix també s'està plantejant un referèndum unilateral en el cas que Londres no els permeti fer-ne un d'acordat, ho fa abans.
Molta gent pensa que això del referèndum ja ho hem viscut amb el 9-N, que una part de la societat catalana ho boicotejarà i que l'Estat intentarà impedir-ho. El RUI és un ‘déjà vu' o és la condició ‘sine qua non' per acabar assolint la independència?
Una cosa que no se sol dir però que tothom té in mente, fins i tot la societat civil, l'ANC i els partits, és que l'Estat acabarà no deixant fer cap de les dues coses. I, tant per tant, és millor de cara a fora que l'Estat actuï contra les urnes que no que actuï contra els partits polítics, contra els diputats del Parlament o contra la coalició de govern.
Però això ja ho ha fet. Hi va haver un “procés participatiu”, i hi ha un president i tres consellers pendents de judici al TSJC i al Suprem.
Això és així. L'única diferència en aquest cas és que les institucions catalanes se sentirien vinculades a aquest referèndum unilateral –en què tothom podria participar– i, per tant, al seu resultat. I actuarien en conseqüència. De tota manera, si el 9-N, que les institucions catalanes consideraven un procés participatiu purament consultiu sense efectes polítics vinculants, ja ha generat judicis i acabarà generant condemnes, és lògic pensar que un referèndum que les institucions catalanes consideraran vinculant encara generarà una reacció més contundent. El que passi després és difícil de dir.
Ara mateix, i després del debat fallit sobre els pressupostos, la majoria independentista al Parlament està qüestionada i el procés pot avançar o bé per l'autopista o bé pel pedregar; és a dir, qüestió de confiança, aprovació dels pressupostos i lleis de desconnexió, o bé noves eleccions.
És difícil de dir, perquè l'estratègia de la CUP és totalment incomprensible. No es mou per interessos electorals. Són perfectament capaços de provocar unes eleccions que els perjudiquin. Això segurament és l'únic partit polític que ho faria. Mira Madrid. Ara mateix, Ciutadans té pànic d'unes noves eleccions, i el PSOE, també, perquè previsiblement els perjudicarien. La CUP no actua amb aquests paràmetres. Per tant, no està gens clar que pugui votar la moció de confiança al president Puigdemont.
Enquestes a banda, si avui hi hagués eleccions, la CUP estaria més a prop dels deu diputats que té ara o dels tres que va tenir en la legislatura anterior?
La CUP que van votar més de 300.000 persones i que va obtenir els deu diputats en les últimes eleccions és la CUP encapçalada per Antonio Baños, que ja és fora, i la que venia de l'abraçada de David Fernàndez amb el president Mas. Si la CUP és capaç de llençar a la paperera de la història dos presidents en poc més de mig any, és difícil pensar que no tindrà un càstig electoral sever.
Imaginem-nos que no, que la CUP decideix fer pinya amb JxSí i amb el president Puigdemont i que, com deia vostè al principi, es posen d'acord sobre com s'ha de materialitzar la ruptura. Serà amb les lleis al Parlament o amb les urnes del referèndum?
Fins i tot poden passar les dues coses. És a dir, que la llei de transitorietat la tombin i al final no hi hagi més manera que convocar el referèndum. I també poden passar coses que ara no podem preveure. Per exemple, l'ANC està plantejant la reacció al judici a Mas, Ortega i Rigau, que es calcula que serà a principis de l'any vinent. Si hi ha una mobilització gran, si milers de persones omplen els carrers al voltant del TSJC, potser els acusats o els jutges no poden accedir al tribunal... Això ja seria una ruptura, perquè no pot ser, és inimaginable que els magistrats del tribunal hagin d'arribar o marxar amb helicòpter perquè la gent omple el carrer. La ruptura en aquests processos moltes vegades es produeix per una espurna que normalment ve de baix i que no sempre està planificada.
Vol dir que, malgrat el pilotatge de la política, la majoria parlamentària, el full de ruta, les lleis de desconnexió, el 9-N i –si es convoca– el RUI, al final la mobilització dels ciutadans al carrer serà la clau de l'èxit del procés?
La independència la farà la gent, defensant la ruptura. És a dir, quan aquesta ruptura es produeixi, sigui per dalt o sigui per baix, si l'endemà, o en aquell mateix moment, no hi ha una defensa cívica d'aquella acció i l'Estat aconsegueix bloquejar-la, la independència no arribarà. La independència segur que s'haurà de ratificar i defensar des de baix.
Fa dies es va publicar l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), que situava el sí a la independència de Catalunya al davant, amb un 47,7%, i per primer cop amb cinc punts d'avantatge respecte al no (42,4%). Això vol dir que aquest procés és imparable?
Jo crec que el temps corre a favor de l'independentisme. Jo no conec ningú que deixi de ser independentista i, en canvi, sí que veig que la gent jove que s'incorpora a la majoria d'edat política és majoritàriament independentista. No veig que hi hagi cap vector des de Madrid que pugui torçar aquesta tendència. Per tant, fins i tot si fracassa tot el procés que hi ha en marxa, em sembla que és qüestió de temps.
El context internacional més proper li sembla que hi té alguna influència a favor o en contra? Em refereixo, per exemple,al cas d'Escòcia i també al ‘Brexit', els dos casos amb un referèndum pel mig.
Sí, és clar, hi juguen a favor. La Unió Europea s'ha de replantejar la seva relació amb els ciutadans. El problema que té la UE és justament de falta de relació amb els seus ciutadans. Si nosaltres som ciutadans europeus i la UE ens digués que deixem de ser-ho per decisions que es prenen a Madrid, en realitat perdríem de factoaquesta condició de ciutadans europeus. I als escocesos els passa el mateix: com es pot desposseir els escocesos de la ciutadania europea per una decisió presa en un altre àmbit que no és Escòcia? S'ho hauran de replantejar. No hi ha veritats absolutes en aquest sentit. No pot ser només un club d'estats, perquè es desfà.
En el món de Fernández Díaz, és possible que Catalunya aconsegueixi ser un país independent per la via purament cívica i democràtica?
El que és claríssim és que amb el senyor Fernández Díaz no acordarem la independència, ni amb ell ni amb el seu món. El que s'ha d'intentar és, des del carrer, derrotar les clavegueres de Fernández Díaz, que estan just per sota, i fins i tot
el seu àngel de la guarda, que deu estar just per sobre.