TONI AIRA

TONI AIRA

Periodista

Ni amb tu ni sense tu

@toniaira

El PSOE fa anys que va fent canvis en la seva imatge, bastant en la línia de la seva difícil recerca d'estabilitat i definició política

Ni amb tu ni sense tu


DISSABTE, 13 D'AGOST DEL 2016 - 21:17 CEST

El puny i la rosa són dos elements gairebé imprescindibles en la simbologia de la socialdemocràcia europea, encara que ni això va ser així sempre en el cas del PSOE, ni ho ha mantingut a capa i espasa en tot moment. Va començar amb una ploma i una enclusa, que als anys 20 del segle passat volien representar la unió del treball físic i l’intel·lectual. No seria fins a les primeres eleccions després de la dictadura, el 1977, que els socialistes estrenarien el seu símbol més conegut, del dissenyador José María Cruz Novillo: el puny i la rosa, inspirats en el símbol dels socialistes francesos. Això sí, mentre que la mà que sosté la rosa socialista francesa és la dreta, en el cas espanyol és l’esquerra.

I quan va desaparèixer aquest símbol dels cartells electorals del PSOE? En un dels moments més baixos de valoració dels socialistes espanyols. En les eleccions del 2011. En plena crisi econòmica mundial, després de la gestió percebuda com a molt deficient de José Luis Rodríguez Zapatero i del seu Govern, el PSOE va haver d’avançar eleccions, substituir el candidat que havia eclipsat les sigles del partit amb el seu famós ZP, i va haver de recórrer a Alfredo Pérez Rubalcaba. Com en tantes altres ocasions, partits i circumstàncies, el candidat era el missatge. Així, no apareixerien al cartell ni unes sigles socialistes identificades amb la crisi i la mala gestió econòmica, ni l’adreça web del partit.

Aquella va ser la primera vegada en 34 anys que el símbol de la rosa i el puny no apareixia en un cartell del PSOE. Uns anys abans, el 1994, en un altre moment de crisi d’imatge (i més enllà) dels socialistes, després de la pèrdua de la majoria absoluta el 1993 i immersos en els coneguts llavors com «els anys de la crispació», el dissenyador Rafa Celda va proposar una reversió del símbol que es quedava només amb els pètals de la rosa. El disseny era atrevit i modern però va caure en mal moment. Va ser caricaturitzat des del principi com el «logo de la carxofa» (s’assemblava a això, deien) i no s’arribaria a adoptar mai.

Els cubs vermells

No seria fins al 2001, després de l’accés de ZP a la secretaria general del PSOE el 2000, quan es culminaria un redisseny de la imatge dels socialistes espanyols. Dos cubs vermells, en la línia del que marcava la tendència en partits socialdemòcrates europeus com el danès, l’SPD alemany o el Labour britànic, que incorporarien les sigles PSOE a l’esquerra i els tradicionals puny i rosa a la dreta. Es tractava d’homologar-se amb els referents dels partits més potents de l’entorn europeu. I alguna agència fins i tot va proposar atrevir-se a revisar el branding i apostar per una gamma de vermells que arribés a tons ataronjats, però es va declinar l’opció.

La idea dels dos quadrats anava en la línia que, en un moment donat, el puny i la rosa acabessin caient. Ho acabarien fent bastant després, en els cartells electorals de Pedro Sánchez en els comicis del 2015 i el 2016, amb unes estilitzades sigles PSOE amb un barret vermell en forma del guió baix que dibuixen els teclats d’ordinador. Idea de modernitat. Però com diu la cançó, «ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio». L’hi podrien cantar els socialistes al seu símbol del puny i la rosa.

En la conferència política del 2013, s’havia apostat per un Socialistes on la t era la tija que culminava en una rosa. Un nosaltres a l’estil Podem o Ciutadans, que no es va acabar de consolidar tampoc en un PSOE que fa anys que va canviant la seva imatge, bastant en la línia de la seva difícil recerca de l’estabilitat i la definició política.