No és cinisme

He sostingut en altres ocasions que el suposat descrèdit de la política i els polítics forma part d’una retòrica informativa partisana. És a dir, parlar de descrèdit és una manera de penjar la llufa dels problemes als adversaris per salvar la cara dels propis. El cas és que bona part dels analistes polítics descriuen les paraules i les decisions dels seus adversaris polítics en termes de comportament cínic, interessat i irresponsable, enfrontant-les a la conducta dels propis, de paraules i comportament sincer, generós i responsable.

Així doncs, hi ha o no descrèdit de la política i els polítics? I si n’hi ha, com és que el ciutadà segueix votant amb una perseverança admirable? Doncs precisament perquè atribuir a l’adversari una conducta cínica és el que mobilitza i referma els propis en la fidelitat i la confiança al propi vot. És cert que hi pot haver una certa erosió que convidi a mirades antipolítiques –el famós “tots són iguals”–, però fins i tot aquestes posicions són més una excusa davant de la pròpia desídia electoral que no pas una reflexió política crítica. Ho prova el fet que a les enquestes postelectorals el nombre de ciutadans que asseguren haver votat és molt superior al real.

Aquesta retòrica del descrèdit s’ha fet més visible arran de la proximitat de les dues –aviat tres– convocatòries electorals espanyoles i de les dificultats per investir president. La intercanviabilitat de discursos en poc temps ha posat en evidència la contraposició entre els patriotes sincers –els meus, esclar– i els cínics –tots els altres– que posen en risc els interessos del país. Les paraules que Rajoy va dedicar a Sánchez per anar a la investidura sense tenir prou suport es podien aplicar al Rajoy del segon intent. I viceversa. Per no parlar de Ciutadans, que per les mateixes raons primer pactava amb el PSOE i després ho feia amb el PP.

Tots cínics, o tots aspirants a ser els més patriotes? Els polítics es creuen allò que diuen? Una bona resposta la va donar ­Pierre Bourdieu en una conferència feta a París el 1983, publicada a Actes de la Recherche en Sciences Sociales (52-53, 1984) i traduïda a l’espanyol a Cosas dichas (Gedisa, 1988). Bourdieu recorre al concepte d’“impostura legítima”, per descriure la usurpació de la representació d’un grup o col·lectiu a canvi de donar-li existència i reconeixement. En el cas de la política espanyola –com de qualsevol altra– és allò tan habitual de tots els discursos on qui parla ho fa en nom de “tots els espanyols”, convertit en intèrpret dels seus veritables interessos. El combat polític consisteix exactament en això: aconseguir ser reconegut com el legítim representant de la voluntat general. I diu Bourdieu que això “no s’aconsegueix pas perquè l’usurpador sigui un calculador cínic, que enganya conscientment el poble, sinó que és algú que, de bona fe, es pren a ell mateix per una cosa que no és”.

El ciutadà a qui s’usurpa la representació, d’altra banda, no se n’adona perquè participa del mateix joc estructural. És aquest mecanisme el que també explica la “inexplicable” –només pels adversaris– persistència del vot a uns partits provadament corruptes. La impostura legítima dilueix fins a la disculpa la responsabilitat en les trames corruptes dels propis, mentre que exacerba l’escàndol per la corrupció dels adversaris, considerats usurpadors d’una representació no legítima de l’interès general.

I és aquest mateix mecanisme el que explica bé el caràcter “inexplicable” del desafiament català en el marc estructural de la política espanyola. El que es debat és qui es pot presentar com a representant legítim del col·lectiu. Però si no es reconeix l’existència del col·lectiu –aquí, de la nació catalana–, llavors simplement la realitat massiva i persistent de les mobilitzacions dels darrers Onze de Setembre, simplement, no es pot ­veure. No entra dins del joc estruc­tural de la política espanyola. La reacció als mitjans de comunicació espanyols ho posa en evidència. Com que l’estructura no reconeix altra nació que l’espanyola (el Tribunal Constitucional sabia què es feia el 2010), ni mig, ni un, ni dos, ni tres milions de catalans al carrer no poden ser vistos. Per la política espanyola, la “impostura” dels líders polítics catalans no és legítima.

Qui sempre ha expressat millor aquesta expulsió del desafiament català de la realitat estructural de la política espanyola ha estat José Manuel García-Margallo, el més clarivident de tots els ministres. Primer, enviant els catalans a vagar per l’espai per sempre més. Ara, amb una desafortunada comparació, però que reconeix una evidència: el terrorisme es pot integrar en el joc estructural de la impostura legítima –de fet, sovint ha estat uti­litzat per reforçar-la–, mentre que la dissolució d’Espanya desmantella l’antiga usurpació de representació del col·lectiu, i esdevé irreversible. Per això, mai cap territori independitzat d’Espanya se n’ha desdit.