OPINIÓ
ENGINYER - 14 setembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Espanya vol parir

JOAQUIM COELLO BRUFAU - ENGINYER
“L’unionisme té tants defensors de la tesi de la victòria total que el simple fet d’anunciar que l’Estat vol negociar farà inviable la transacció

“Espanya vol parir i no pot... Hem de saber si hem de considerar la seva estructura com intangible... o si el que importa és modificar-la... perquè en aquesta operació hi ha l’única possibilitat de salvar-se... Res seria tan convenient per als espanyols com una gran injecció d’essències antidogmàtiques que els aportés l’audàcia que les crisis requereixen i la convicció que la història no és una rígida tragèdia, sinó una ondulant comèdia, perquè en la vida col·lectiva no hi ha res intangible, tot és canviable, tot és reparable, tot és millorable...” Gaziel, gener del 1926. En noranta-dos anys sembla que res ha canviat.

 

Hem d’acceptar, unionistes i independentistes, fets a curt termini que són negatius per a tots però que resulten inevitables perquè són immodificables ara, però dels quals tenim la seguretat que ho seran en el futur. Hem d’acceptar que la confrontació directa no aporta, no apropa la solució, sinó que l’allunya. Hem d’acceptar que res serà per sempre i que les solucions seran progressives i no immediates, que esperar no és cedir, que ajornar ajuda quan el curt termini no permet arribar a on es vol, i això malgrat la condemna dels sempre apressats impacients que acusaran uns i altres de trair l’objectiu, de covardia, de còmoda laxitud... És cert que perquè tot això passi és necessari que uns i altres acceptin que la victòria total, la independència o el manteniment etern de la situació actual, és impossible, que no es podrà resoldre el problema destruint l’adversari, sinó a través d’una cessió dels propis plantejaments. Que la fi del conflicte no pot ser victòria o derrota, sinó negociació, pacte i cessió.

 

Quan governava a Espanya el Partit Popular ells tenien el convenciment que destruir l’independentisme era possible i, per tant, la victòria absoluta sense condicions era viable i fins i tot probable. L’arribada del socialisme al poder, sense canviar els objectius de l’Estat a llarg termini, el manteniment de la unitat, ha portat el convenciment que aquesta no es pot mantenir per la victòria, sinó per la negociació, que per guanyar s’ha de cedir, en definitiva que cal un pacte entre els catalans i els espanyols sobre com es pot continuar junts sense trencar la unitat de l’Estat, però amb una convivència que mudi la submissió a la col·laboració.

 

Tot és encara molt tendre, però aquest canvi d’actitud permet albirar una solució a un conflicte que ve de lluny i ha estat petrificat i anquilosat al llarg dels anys, pel convenciment de l’Estat que el podia resoldre, de fet derrotar, sense cessions, i pel convenciment dels catalans que no hi havia res a fer amb un adversari que mai cediria i mai compliria el que prometés. Si aquesta situació es modifica perquè uns i altres arriben a la conclusió que aquesta solució és tòxica i sobretot inútil, l’acord comença a ser possible i la transacció una alternativa viable. Això, perquè tingui èxit, ha de succeir, no de manera progressiva, sinó sobtada. L’unionisme té tants defensors intransigents de la tesi de la victòria total que el simple fet d’anunciar que es vol fer transaccions per part de l’Estat farà inviable la transacció. Si de manera sobtada, sense avís previ, l’Estat proposa, per exemple, un nou pacte fiscal i ratifica la voluntat de cedir competències totals, no compartides, en llengua cultura i ensenyament, la Generalitat no podrà negar-se a discutir-ho i en conseqüència l’inici d’una negociació real i efectiva pot estar pròxim. Però aquesta negociació, per tenir èxit, ha d’anar precedida per un preacord entre les parts. La pressió sobre els negociadors, tant d’uns com dels altres, si la negociació s’allarga, pot fàcilment malmetre-la. Cal la tàctica del fait accompli.

 

La probabilitat d’èxit d’aquesta iniciativa està condicionada per la credibilitat de l’Estat, que no és alta a Catalunya per la reiterada pràctica de no complir el que s’anuncia o es compromet basant-se en arguments jurídics i de procediment que són més excuses que raons. És per això que la proposta ha de ser sorpresiva i anar acompanyada de garanties verificables perquè tingui èxit. Ara això és possible, però no passarà d’immediat. Cal tenir paciència perquè la certesa que la victòria de l’unionisme és impossible ha començat però necessita temps per consolidar-se. Les convocatòries electorals futures poden ajornar la proposta amb la raó de buscar un escenari més favorable per al seu èxit. Mentrestant els presos polítics continuaran a la presó i és probable que el judici no sigui just, la condemna sigui dura i el conflicte s’internacionalitzi, però quan no es té a l’abast el pacte que resolgui el plet, la constància i la paciència són l’única resposta per, precisament, fer possible la solució. Res d’això té a veure amb la raó, sinó que és només l’instrument perquè una solució s’imposi. La solució no és idèntica a la raó, però no en pot estar lluny.