OPINIÓ
14 novembre 2018 2.00 h

FULL DE RUTA

No me’ls toqueu

DAVID MARÍN RUBIO

Quina dèria que li ha entrat, a deter­mi­nada classe política, a tocar-me els cognoms. Des de l’espa­nyo­lisme fa uns anys que me’ls invo­quen, cada cop amb més insistència, a veure si m’aixeco d’una punye­tera vegada en suport de l’Estat, dels AVE, les togues ven­ja­ti­ves i els reis de bas­tos, i en con­tra de la dic­ta­dura supre­ma­cista i sàdica que s’entesta a fer lle­gir Rodo­reda a les meves filles i a ofe­rir-me votar el futur polític de la meva soci­e­tat. Però, què volen que els digui, jo els dec tenir de pedra, els cognoms, perquè no acon­se­guei­xen l’efecte que bus­quen, sinó un avor­ri­ment ara ja una mica molest. Què en són, de pesats.

Em pre­gunto, amb una certa ver­go­nya des­con­cer­tada, d’on els ve aquesta fixació pels meus cognoms. Tan bonics són? De tota la meva ana­to­mia iden­titària, aquesta no vin­dria a ser la part que con­si­deri més pública i deter­mi­nant en ter­mes polítics. És, més aviat, un òrgan íntim i que em vin­cula a per­so­nes i històries fami­li­ars entra­nya­bles, del meu àmbit domèstic i pri­vat, sense tenir res a veure amb les meves deci­si­ons polítiques ni amb els vin­cles que deci­deixi tei­xir amb la soci­e­tat on visc i amb la resta del món. Però com s’atre­vei­xen a ficar-hi el nas, allà? Per molt orgullós que en pugui estar, del meu parell de cognoms, no entenc com pot ser que la senyora Arri­ma­das, el senyor Albiol, el senyor Iceta o fins i tot el senyor Igle­sias s’hagin vist en algun moment amb el dret de venir-me’ls a tocar perquè m’uneixi a la seva cro­ada o m’aparti de la dels altres. Senyors, ja aniré on a mi em sem­bli bé, gràcies. Però no ho deci­diré per cognoms, que me’ls tenen ben infla­mats.

Els senyors i senyo­res d’ERC, que des de Carod-Rovira apos­ten per un inde­pen­den­tisme repu­blicà i de ciu­ta­da­nia que queda ben lluny de les vísce­res tel·lúriques, ho van voler remar­car l’altre dia a Lleida amb una frase sobre els “vuit cognoms cata­lans” que va aixe­car pol­se­guera. Alguns ho van inter­pre­tar com una crítica d’ERC cap a algun altre inde­pen­den­tisme que sí que s’hi fixa, en els cognoms. No ho sé. En tot cas, jo aquests altres encara no me’ls he tro­bat mai, i ja fa 44 pri­ma­ve­res que pas­sejo els meus cognoms pel país. A mi el que em crida l’atenció és la idea que hi hagi gent amb vuit cognoms allà pen­jats, pobres, i que a més siguin cognoms cata­lans. Pot ser català, espa­nyol, andorrà o jamaicà, un cognom? De què depèn? Algú ha vist mai néixer un cognom en algun deter­mi­nat tros de terra? Quina fila fan? Com crei­xen? Quina olor fan, els cognoms? O són més aviat un càlid abric fami­liar de lle­tres i síl·labes que ens acom­pa­nya posat men­tre votem el que millor ens sem­bla i ens sen­tim d’on ens dona la gana? Au, va, no me’ls toque més, feu el favor.