POLÍTICA
BARCELONA - 14 novembre 2018 2.00 h

Mig any sostenint la flama

 El president Torra compleix sis mesos maldant per mantenir l’esperit republicà tot i la repressió, amb l’esperança que el judici a l’1-O obri un altre embat

 El diàleg no ha dut grans avenços i el dia a dia autonomista li ha fet perdre suports

ÒSCAR PALAU - BARCELONA

El 14 de maig pas­sat, avui fa mig any, Quim Torra era pro­cla­mat en segona volta 131è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, i posava fi així a gai­rebé cinc mesos de blo­queig del govern i la judi­ca­tura espa­nyola, que van impe­dir que s’inves­tis­sin Car­les Puig­de­mont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Tot i que el procés s’ha alen­tit ine­vi­ta­ble­ment per la dura situ­ació de repressió, han estat sis mesos inten­sos, en què Torra ha pri­o­rit­zat superar els efec­tes del 155, començant pel paga­ment de sub­ven­ci­ons soci­als i la reo­ber­tura de les dele­ga­ci­ons a l’exte­rior, i no s’ha can­sat de denun­ciar l’existència de pre­sos i exi­li­ats polítics –sobre­tot en totes les com­me­mo­ra­ci­ons dels fets de l’estiu i la tar­dor del 2017–, a qui ha anat a veure regu­lar­ment. També ha tren­cat rela­ci­ons amb qui con­si­dera el cap de la repressió, Felip VI, i ha creat l’ofi­cina dels drets civils i polítics per denun­ciar la vul­ne­ració de drets fona­men­tals a Cata­lu­nya.

Torra, que també ha viat­jat als Estats Units; a Escòcia a veure la pri­mera minis­tra, Nicola Stur­geon, o a Gine­bra per dema­nar la medi­ació inter­na­ci­o­nal, no ha ama­gat que el seu líder polític és a Water­loo, i manté la idea de rein­ves­tir-lo, si bé entre­tant Puig­de­mont té el seu lloc al Con­sell per la República pre­sen­tat fa uns dies. Quan les mane­res dife­rents d’enfo­car el procés han fet aflo­rar bata­lles entre JxCat i ERC, això sí, Torra i el seu govern han actuat d’ele­ment con­ci­li­a­dor i cohe­si­o­na­dor. Amb el vice­pre­si­dent Ara­gonès van pac­tar la con­ferència al setem­bre on va traçar les línies imme­di­a­tes, i han redac­tat un pla de govern amb més de mil mesu­res, mol­tes de con­tin­gut social, que con­fien que aju­din a fer República, si bé poques s’han exe­cu­tat encara. Així pensa seguir fins a la sentència del judici a l’1-O, la gran fita a l’horitzó de la legis­la­tura que supo­sarà un abans i un després, i que Torra vol apro­fi­tar per acu­sar l’Estat, inter­na­ci­o­na­lit­zar el cas i tor­nar a mobi­lit­zar la soci­e­tat a la recerca d’una altra “fines­tra d’opor­tu­ni­tat”, una de les expres­si­ons que ha popu­la­rit­zat.

L’engra­natge uni­o­nista, però, no li ho ha posat fàcil, i ja el pri­mer dia va des­em­pol­sar piu­la­des i arti­cles seus de fa anys que han ser­vit per acu­sar-lo de nazi i supre­ma­cista, i va enge­gar, a més, una inflada cam­pa­nya con­tra els llaços grocs que va ser el serial de l’estiu. Fins i tot li van dis­cu­tir la fórmula amb què, sense esmen­tar la Cons­ti­tució, va pro­me­tre el càrrec. Igual­ment amb la com­pli­ci­tat judi­cial, Rajoy –en l’últim gran tor­pede a les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes abans que el fes fora Pedro Sánchez el 30 de maig en una moció de cen­sura arran de la con­demna al PP per cor­rupció– també es va negar a publi­car al DOGC el nome­na­ment dels con­se­llers que havia triat Torra, entre els quals hi havia els exi­li­ats Lluís Puig i Toni Comín i els pre­sos Josep Rull i Jordi Turull. Al final també va haver de cedir amb nous noms i el govern no va pren­dre pos­sessió, i desa­llot­jar així el 155, fins al 2 de juny, el dia que Sánchez ho va fer a Madrid.

Amb dos exe­cu­tius nous, i el PP i Cs amenaçant amb un nou 155, la reunió dels pre­si­dents el 9 de juliol va des­ten­sar la situ­ació i va obrir expec­ta­ti­ves de diàleg, en forma de la recu­pe­ració de comis­si­ons bila­te­rals, que fins ara han permès recu­pe­rar tres lleis soci­als sus­pe­ses, com la de sani­tat uni­ver­sal o la de pobresa energètica, o el reco­nei­xe­ment d’un deute de 2.700 mili­ons, dels 6.700 que reclama la Gene­ra­li­tat a l’Estat. Això sí, hi ha hagut pocs avenços pel que fa a la fi de la repressió, més enllà de l’acos­ta­ment dels pre­sos, i cap ni un en l’exer­cici de l’auto­de­ter­mi­nació, cosa que ha fet que Torra retiri el suport als pres­su­pos­tos de Sánchez i ha dut a un refre­da­ment de rela­ci­ons, ja que la segona tro­bada pre­vista per a l’octu­bre no es farà ara pre­vi­si­ble­ment fins al desem­bre. En l’últim ple el tren­ca­ment també es va fer evi­dent amb el PSC, tot i que per a diven­dres Torra ha con­vo­cat una mesa de diàleg a petició seva, ja es veurà si amb resul­tat pràctic.

El retorn a una gestió que troba auto­no­mista ha fet que la CUP hagi reti­rat el suport a Torra, que al car­rer també s’ha vist dis­cu­tit pels CDR a qui va aren­gar, els quals han pro­ta­go­nit­zat moments de tensió amb els Mos­sos, fins al punt de posar en qüestió el con­se­ller Miquel Buch. Ni tan sols la pre­sen­tació del fòrum cívic i social de debat cons­ti­tu­ent ha acon­se­guit refer la majo­ria inde­pen­den­tista. De fet, fins i tot l’ANC ha posat un ultimàtum al govern perquè es pacti un rumb clar cap a la República abans del desem­bre, si no vol veure mobi­lit­za­ci­ons en con­tra. Amb això, els comuns són els únics socis poten­ci­als en la nego­ci­ació del pres­su­post, el pròxim gran escull, amb l’espasa de Dàmocles a sobre per la vaga con­vo­cada el 12 de desem­bre pel retorn de la paga extra als fun­ci­o­na­ris. De patata calenta en patata calenta.