ARTICLES
14 desembre 2015 2.00 h

DESCLOT

Travallengua català

VICENT SANCHIS

En tot aquest procés que processem i desprocessem mil vegades hi ha hagut un element que s'ha fet sobrer o que ha estat aprofitat des de fronts envescats. Un element temps era temps sagrat. “Quin és el seu país?”, que algú preguntava a Josep Pla. “Aquell en què quan vostè diu «Bon dia!» li contesten «Bon dia!»”, que replicava ell. La simplificació del raonament és evident. Tant evident com necessària ha resultat durant temps. Perquè sense llengua el país resultava inimaginable. Sense el català Catalunya deixava de ser. Ara alguns se la imaginen de mil colors i mil maneres perquè sigui. Ara molts consideren que una Catalunya independent exigeix bilingüismes, cooficialitats, bifidismes i tot de concessions per fer més portadora la idea de deslligar-se d'Espanya. Potser sí. Potser l'única manera que la majoria dels catalans s'abracin a la supervivència nacional és acceptar-los a tots com són. Acceptar el castellà com a element de definició i relació inseparable del nou estat català. La “renúncia” –la renúncia a tornar al català l'hegemonia popular que el va acompanyar durant segles– és conseqüència de la resignació, obligada per l'ambició. Tot plegat és rar. Tan rar com assistir a un debat televisiu i comprovar que el número u de la llista de Ciutadans per Barcelona s'expressa només en català i el d'Esquerra Republicana ho fa en castellà. És com sentir Lerroux en català i Macià en castellà, dirien els més atrevits. 
La república catalana despunta amb un travallengua. Tot sigui per ella.