OPINIÓ
NOTARI - 14 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Cent anys després...

JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL - NOTARI
“Txe­cos­lovàquia va néixer com un estat uni­tari, però els txecs gau­dien d’un nivell de vida i edu­cació molt més alt, hi havia diferències reli­gi­o­ses i els eslo­vacs van ser trac­tats sem­pre amb un pater­na­lisme des­denyós. La unió no va reei­xir.

Joseph Roth ho va escriure a La marxa Radetzky, refe­rint-se a l’Imperi aus­tro-hon­garès: “Tan aviat com l’empe­ra­dor digui adeu, ens des­in­te­gra­rem en cent tros­sos. (...) Tots els pobles mun­ta­ran els seus petits estats. (...) El naci­o­na­lisme és la nova religió.” Els txecs com­par­tien aquesta fe. De tots els pobles de l’antic imperi, eren els que tenien més recur­sos i més sen­tit comú, la millor orga­nit­zació i els líders més com­pe­tents, encapçalats per Tomás Gar­ri­gue Masaryk i Edvard Benes. Els dele­gats xecs pre­sen­ta­ren els seus argu­ments davant el Con­sell Suprem de la Con­ferència de Pau, el febrer de 1919. Benes va por­tar la veu can­tant. L’expert ame­ricà Char­les Sey­mour va escriure d’ell: “Havia fet molt per orga­nit­zar la revo­lució que deposà els Habs­burg i per for­mar l’exèrcit txec-eslo­vac a Sibèria; la seva habi­li­tat diplomàtica s’havia com­bi­nat amb l’hon­ra­desa a tota prova del pre­si­dent Masaryk per obte­nir dels ali­ats el reco­nei­xe­ment de l’estat aca­bat de néixer.”

I així va ser: Txe­cos­lovàquia va néixer com un estat uni­tari. La seva situ­ació, però, no era fàcil. D’una població de 14 mili­ons d’habi­tants, al vol­tant del 60% eren txecs; un 20%, eslo­vacs, i la resta, ale­manys arre­lats a la comarca dels Sudets, magi­ars, rutens (cosins dels ucraïnesos) i jueus (molt influ­ents a Praga). Txecs i eslo­vacs par­la­ven la mateixa llen­gua, però els txecs s’havien con­ver­tit en la zona més indus­tri­a­lit­zada de tot l’antic imperi i gau­dien d’un nivell de vida i edu­cació molt més alt que els eslo­vacs. I les diferències reli­gi­o­ses eren també for­tes, començant pel fet que els txecs –per als qui el màrtir pro­tes­tant Jan Hus era un heroi naci­o­nal– esta­ven en con­tra del cato­li­cisme romà que, en la seva moda­li­tat ultra­mun­tana, era hegemònic a Eslovàquia.

Masaryk fou un líder de gran qua­li­tat i notòria hones­te­dat, però la Cons­ti­tució del nou estat que ell va impul­sar no va tenir prou en compte les mino­ries. Així, l’any 1918 i en un moment d’eufòria, Masaryk digué: “Nosal­tres, els txecs, aca­bem de crear el nos­tre estat i no tenim cap intenció de par­lar d’auto­no­mia amb els ale­manys (dels Sudets).” Monika Zgus­tova ho té clar: “Els txecs s’obli­da­ren de garan­tir a les mino­ries ale­ma­nya i eslo­vaca els matei­xos drets dels quals ells gau­dien.” Els eslo­vacs –ètni­ca­ment eslaus com els txecs– havien estat con­vi­dats a inte­grar-se en el nou estat per dis­po­sar de major dimensió i població, però foren trac­tats des de sem­pre amb un pater­na­lisme des­denyós. La unió no va reei­xir.

Molt reve­la­dor resulta també el cas dels ale­manys dels Sudets. Al començament, tenint en compte que havien for­mat part fins ales­ho­res de la mino­ria gover­nant germànica, no volien accep­tar com a amos els seus antics súbdits txecs. Espe­ra­ven que l’apli­cació dels prin­ci­pis de Wil­son faria que el seu ter­ri­tori fos anne­xat a Ale­ma­nya o a Àustria. No va ser així. Però, lla­vors, els indus­tri­als ale­manys dels Sudets pen­sa­ren que els bene­fi­ci­a­ria la pro­tecció aran­zelària bas­tida pel nou estat, i, a més, que com part d’una nació “ven­ce­dora” no hau­rien de fer front a cap indem­nit­zació. Aques­tes con­si­de­ra­ci­ons se’ls refer­ma­ren durant els anys infla­ci­o­nis­tes de 1921 a 1923, en què van tenir la sort de no for­mar part de la República de Wei­mar. Però, després de la crisi de 1929, aquesta forta mino­ria ale­ma­nya va tor­nar a apro­xi­mar-se a Ale­ma­nya.

Als anys trenta, tant els eslo­vacs com els ale­manys del Sudets aca­ba­ren entrant en l’òrbita de l’Ale­ma­nya de Hit­ler. Els eslo­vacs perquè Hit­ler els per­meté for­mar un estat propi al preu d’una abso­luta lle­ial­tat. I els Sudets van ser anne­xi­o­nats pel III Reich, pro­vo­cant els acords de Munic, sig­nats la nit del 30 de novem­bre de 1938, el moment més feble de les democràcies enfront del nazisme. Després vingué la Segona Guerra Mun­dial i, amb la pau, la divisió del món en zones mar­ca­des per la guerra freda, que va impo­sar un altre cop una Txe­cos­lovàquia unida per l’ortopèdia de les divi­si­ons soviètiques. Però, quan l’Europa de l’Est recu­perà la lli­ber­tat, Txe­cos­lovàquia es tornà a divi­dir.