OPINIÓ
14 desembre 2018 2.00 h

KEEP CALM

El PSOE i la lliçó andalusa

ANDREU PUJOL
Un 11% dels vots en un par­la­ment autonòmic han acon­se­guit des­plaçar tot l’arc par­la­men­tari esta­tal cap a les tesis més ultra­mun­ta­nes i tes­ti­cu­lars

La retòrica actual de Pedro Sánchez al Congrés dels Dipu­tats ens indica que el PSOE ha extret una lliçó molt con­creta del resul­tat de les elec­ci­ons anda­lu­ses. Al car­rer Fer­raz de Madrid podrien haver refle­xi­o­nat sobre els motius pels quals bona part de l’elec­to­rat d’esquer­res va deci­dir que­dar-se a casa aquell diu­menge, però això reque­ri­ria esforç, capa­ci­tat per a l’autocrítica i, con­seqüent­ment, haver de pren­dre algu­nes deci­si­ons dràsti­ques i sacri­fi­ca­des. Seria dema­nar massa. Final­ment, els soci­a­lis­tes han con­si­de­rat que els resulta molt més sen­zill lliu­rar-se, amb encara més passió, a la baca­nal de l’auto­ri­ta­risme i l’anti­ca­ta­la­nisme que hi ha des­fer­mada a Espa­nya des que vam gosar qüesti­o­nar-ne l’statu quo i vam deci­dir-nos a exer­cir els nos­tres drets. Els 12 dipu­tats de Vox a les elec­ci­ons anda­lu­ses hau­ran esde­vin­gut els més ren­di­bles de la història. Un 11% dels vots en un par­la­ment autonòmic han acon­se­guit des­plaçar tot l’arc par­la­men­tari esta­tal cap a les tesis més ultra­mun­ta­nes i tes­ti­cu­lars. No sabem si ha valo­rat, el PSOE, que per fer el dis­curs dels seus adver­sa­ris ja hi són els seus adver­sa­ris, que comp­ten amb més tra­dició en aquest negoci, però en tot cas és el seu pro­blema. El que sí que queda ben clar, després de tot això, és que l’Espa­nya “fra­ter­nal” que alguns van anun­ciar amb entu­si­asme, per ofe­rir una il·lusió alter­na­tiva a l’inde­pen­den­tisme durant la dar­rera cam­pa­nya elec­to­ral esta­tal, és una qui­mera. No hi ha govern espa­nyol pos­si­ble més favo­ra­ble a la qüestió cata­lana que l’actual. El pre­si­dent en té el càrrec gràcies al vot de l’esquerra i de tots els par­tits inde­pen­den­tis­tes i auto­de­ter­mi­nis­tes repre­sen­tats al Congrés. No només l’era de ger­ma­nor que tot ho havia d’arre­glar no ha arri­bat, sinó que el titu­lar de La Mon­cloa ha deci­dit fer-se per­do­nar aquest pecat dei­xant entrar Vox per la porta de ser­vei del palau pre­si­den­cial. Que els que s’ho van creure en pren­guin nota.