Tornaria a fer el mateix

 Author Img
15/01/2017 00:50 | Actualizado a 15/01/2017 07:36

Ara fa un any, en aquests primers dies de gener, es va produir el relleu a la presidència de la Generalitat, i Carles Puigdemont va esdevenir el 130è president d’una institució nascuda el 1359. En el transcurs d’aquest darrer any m’he trobat moltes persones que m’han preguntat si em penedia d’haver fet el pas al costat, i si havia valgut la pena. La meva resposta sempre ha estat la mateixa: no me’n penedeixo i ha valgut la pena. Ara, passat un any, voldria deixar constància escrita de les tres raons que em van portar a prendre una decisió poc habitual en política.

La primera raó era diàfana: donar una oportunitat d’èxit i de victòria al procés sobiranista, que a les eleccions plebiscitàries de setembre del 2015 havia aconseguit per primer cop la majoria absoluta al Parlament, amb una participació rècord del 75% de la població, mai assolida fins aleshores en unes eleccions a la nostra cambra. La meva renúncia evitava repetir elec­cions i assegurava no posar en perill una majoria parlamentària que havia suposat un esforç ingent i la il·lusió i la implicació de molts milers de persones.

La segona raó era d’oportunitat. Sabíem que la direcció d’ERC no volia repetir Junts pel Sí. Unes noves eleccions haurien comportat que cada partit hagués anat per separat, diluint així l’aposta sobiranista i posant el focus en la competència entre partits i no en la cooperació.

Il·lustració: Javier AguilarIl·lustració: Javier Aguilar

La tercera i última raó era de justícia i d’equitat. Sense la meva renúncia s’hauria assenyalat el meu partit i a mi mateix com la baula inestable i feble d’una cadena que es trencava pel nostre egoisme i el nostre afany d’aferrar-nos al poder. Paradoxes de la història: els qui més responsabilitats havíem assumit, més riscos ha­víem corregut, més guerra bruta havíem patit, i més sacrificis personals i po­lítics havíem carregat sobre les nostres espatlles, hauríem estat presentats com els traïdors a una ­causa noble i justa. Sabem per experiència que a les victòries s’hi apunten molts i en els fracassos et quedes sol.

Si aquesta vegada la CUP no falla i s’aproven els pressupostos, els propers mesos han de donar sentit a tot el que s’ha fet en els darrers cinc anys. I el sentit és doble: guanyar-nos com a país el dret a decidir el nostre futur ­polític i plantejar si Catalunya té majoria i força suficients per construir el seu propi Estat, sobirà i europeu. Quatre de cada cinc ciutadans catalans avalen el primer objectiu, el referèndum, i un de cada dos el segon, l’Estat per Catalunya.

D’aquí a poques setmanes Joana Ortega, Irene Rigau i jo mateix serem jutjats per la via penal per defensar aquestes idees. Tant el dret a decidir com l’Estat català són ­idees democràtiques i pacífiques. S’hi pot estar a favor o en contra, i tant respectable i legítima és una posició com l’altra. Defensem unes idees i un projecte que tenen un fort arrelament en la població catalana. Un projecte que si surt bé, com espero i confio, pot suposar una transformació molt positiva de Catalunya en termes de benestar, de justícia i de progrés col·lectiu. L’assoliment d’un Estat per a Catalunya, inserit en el món de les interdependències europees i de la globalització a escala mundial, pot convertir Catalunya, en una generació, en la Dinamarca mediterrània. És a dir, un ­país amb alta ocupació i atur testimonial, salaris dignes, un Estat de benestar robust i sostenible, una economia altament innovadora i oberta, una societat basada en el coneixement i la cultura, i una democràcia d’alta qualitat.

És normal que Espanya vulgui retenir Catalunya dins del perímetre de l’actual Estat. És legítim que molts catalans no vegin clar o no estiguin d’acord amb una independència catalana. Tanmateix, el que no és tolerable, ni democràtic, ni admissible, és que en l’Espanya del segle XXI es persegueixin judicialment persones per tenir i defensar idees com les que he descrit que no agraden a la tecnoestructura i als poders fàctics de l’Estat.

Els qui a principis de febrer anirem a judici hi entrarem amb la cara ben alta. Orgullosos d’haver sabut interpretar un sentiment molt transversal a Catalunya com és el del nostre dret a decidir. Convençuts que tornaríem a fer el mateix, perquè posar urnes com un vehicle de llibertat d’expressió no pot ser mai delicte en un Estat democràtic. Honorats d’haver pogut servir Catalunya en un dels moments més apassionants i decisius de la seva llarga història, amb la mirada posada en el futur. I disposats a passar per un judici polític que si acaba amb una sentència contrària serveixi per deixar clar que els interessos d’un país són més importants que els d’un partit o els d’una persona.