Investidura i hegemonies

0
15/01/2018 00:37 | Actualizado a 15/01/2018 07:45

Intentem ser precisos. No estic segur que el debat que ara travessa el món independentista sigui entre realistes i puristes o entre pragmàtics i legitimistes, o entre moderats i radicals. Aquestes etiquetes no m’acaben de fer el pes, sobretot perquè estan contaminades per la pugna soterrada i perquè encara no sé de què parlem quan parlem de la investidura. Vull dir que ningú –cap dirigent independentista d’una o altra sensibilitat– ha sortit a explicar quines són les prioritats d’aquesta nova etapa, més enllà de posar fi al 155 i denunciar la situació dels polítics empresonats i dels que són a Bèlgica per evitar ser detinguts.

La dissonància entre el relat i l’actuació dels partits independentistes no s’ha resolt. Els sobreentesos, els malentesos i les contradiccions han creat un magma tan espès que qualsevol pregunta estratègica sembla que és una molèstia. Hi ha qui vol veure –sobretot des de Madrid– en les declaracions dels empresonats davant del jutge una rectificació oficial de tot el moviment sobiranista. Els advocats defensors han acabat sent, sense voler, els inspiradors d’una revisió autocrítica que l’Estat exhibeix per humiliar i generar discòrdia en el camp enemic. Si s’hagués produït una declaració acordada –no purament retòrica– de les direccions de Junts per Catalunya i ERC sobre el plantejament de la nova legislatura, els presos no semblarien els únics que aterren –si us plau per força– en un realisme que desmenteix frontalment el guió d’una suposada República que espera president per començar a caminar. Un realisme indestriable –subratllo– de l’excepcionalitat que generen les deci­sions judicials sobre el terreny de joc ­polític.

Està dit i escrit que les diverses famílies polítiques de l’independentisme estan mesurant les seves forces tot aprofitant l’estira-i-arronsa per la investidura de Puigdemont. Tots intenten apuntalar la seva hegemonia perquè saben que el ­viatge serà llarg. Arriben temps de fa­bricar noves lleialtats. Però una cosa és l’he­gemonia dins del camp sobiranista (una competició que ha derivat després del 21-D en un empat) i l’altra és saber qui té l’hegemonia real dins la societat catalana.

Fa dos anys, vam escriure que “la centralitat del sobiranisme no implica –paradoxalment– que aquest gaudeixi d’una forta hegemonia ideològica, social i cultural, tal com es podria pensar”. Ni l’1-O, ni la DUI, ni el 155, ni l’empresonament de diversos polítics han alterat aquesta realitat. Per això goso repetir el que ja vaig exposar quan el successor de Mas va arribar a la presidència: “La tensió entre la mobilització exemplar dels independentistes i la manca d’hegemonia real del sobiranisme és un dels problemes que –em sembla– quedaran en evidència en aquesta nova etapa del procés i una de les febleses a tenir molt en compte pel ­Govern Puigdemont. I les hegemonies autèntiques no es construeixen en quatre dies”.