ARTICLES
15 febrer 2016 2.00 h

DESCLOT

Adéu, bonica

VICENT SANCHIS
“Muriel era la persona que sempre tenia la paraula justa”

Els anhels difícils demanen molta força. N'hi ha hagut i n'hi ha molta en aquest procés nostre. Fins i tot n'ha sobrat. Hi ha hagut força a Òmnium, a l'Assemblea, a Súmate i a tots els partits que han assumit l'exigència de llibertat sense eufemismes ni gaites. De tanta força, n'hi ha que han fet una hèrnia discal. Però la força no és res sense els que la desbrossen, l'administren i la regulen. A Òmnium hem estat una colla de forçuts. I forçudes, com es diu obligatòriament ara. El “territori amable” que volíem fer i ser podia haver rebentat de testosterona, vehemència o punyetes. Però tot s'ajustava gràcies a unes altres virtuts necessàries. Com ara la humanitat, la candor, la intel·ligència. La vaselina necessària entre tant de Segadors, tants dits, tants punys i tants “lliure” al vent. La humanitat, la candor, la intel·ligència eren patrimoni d'uns pocs. Segurament, dels millors. I entre ells, enmig de la pinya senzilla, hi havia la presidenta. Una presidenta que mai en feia ús ni darrera baula. No calia. Què tenia Muriel que no teníem els altres? El cotó fi i aspre d'una dona ensaviada en mil batalles. Muriel era la persona que sempre tenia la paraula justa, pública o privada, que feia sentir-nos importants i indispensables. La que mantenia el grup. Li han dit coses bellíssimes aquests dies. Sinceres i postisses. Cap mort no ha colpit tant com la seva. No sé dir res més. Només sé murmurar, humilment i dolguda: Adéu, bonica.