Com el xiprer

15/05/15 02:00 JOSEP VALLVERDÚ
L'ombra persistent abraça dins de Catalunya grumolls de gent víctima dels molts anys de tèbia o esbiaixada democràcia

L'ombra del xiprer és allargada, deia el novel·lista. I la dels dictadors, també. La diferència rau en el fet que, un cop abatut l'arbre, no fa més ombra, i en canvi el dictador deixa durant molt de temps la seva tenebrosa marca sobrevolant i fiblant consciències i cossos. Franco és, per a la majoria de les persones, només una figura dels llibres d'història. Per als qui el vam sofrir directament se'ns fa present molt sovint. I veiem que el seu rastre empudega encara molts dels nostres dies. Com a catalans, les consignes que ell va deixar als seus hereus ens són molt adverses. I en l'avinentesa de tantes eleccions com viurem els mesos vinents en toparem força senyals.

Una de les tenebroses ales que sobrevolen el nostre dia a dia és la creença sostinguda que nosaltres pertanyem des dels començos de l'univers a una entitat que porta el nom d'Espanya. Hi ha milers de compatriotes que s'adhereixen fermament i cegament a aquest dogma, creat des dels Àustries a conseqüència del centralisme de l'estat nació, amb els antics regnes diguem-ne perifèrics reduïts a comparses, i amb les seves antigues institucions conservades cada cop únicament de forma nominal, fins a arribar a la supressió al segle XVIII. Setanta anys enrere, en ple segle XX, els reclutes, que ho eren obligatòriament, ingressaven a les casernes en gran nombre convençuts de llur afecció a una pàtria i una bandera, l'espanyola; fins a les havaneres cantaven allò de defender la nación.

Ni la desfeta colonial del 1898 va fer canviar gaire el miratge dins el qual les classes socialment acrítiques vivien. La guerra civil la definien els textos clandestins del franquisme com un combat per destruir la República, però correlativament, contra Catalunya. Ja es va veure en la postguerra, des del primer moment. Han estat més de setanta-cinc anys d'erosió del teixit econòmic, social, cultural de Catalunya, que continua avui en mil detalls, milers de mossegades a les possibilitats de tirar endavant: retallades de pressupost, muralles a la llengua, endeutament, prohibicions, querelles, campanyes adverses situades dins i fora de les fronteres. Estem molt ofegats.

Doncs bé, seguint la reacció exalçant d'una Espanya mare de tots els habitants de la pell de brau, a la manera dels defensors del franquisme de 1939 –com feia el canonge de la seu barcelonina José Montagut Roca, condemnant el polinacionalismo que, a parer seu, fomentava des de l'exili Pere Bosch Gimpera–, tenim entre nosaltres persones que manifesten oposició al nacionalisme i, per descomptat, al procés d'independència. El canonge Montagut, de loquacitat empegueïda, deia: “Después del amor a Cristo, España ha sido para mí el imán atractivo de todas mis actuaciones, que se tradujo en una fuerza expansiva de luchador, que no me dejó retroceder jamás ante ningún obstáculo, atropellando las consideraciones humanas cuando se ha tratado de vindicar el honor de mi Nación, las grandezas de su historia, y arrojar el guante si el caso llegaba, a los que en la tierra mía, seglares o sacerdotes, concejales o Ministros, osasen desgarrar la túnica inconsútil de la España auténtica e inmortal.”

De personatges d'aquesta mena encara en ronden per les cantonades, en mítings, declaracions i capçaleres de manifestacions, però també dins dels ministeris i formacions polítiques. I l'ombra persistent abraça dins de Catalunya grumolls de gent víctima dels molts anys de tèbia o esbiaixada democràcia, que no han accedit a un nivell de capacitat de pensar per ells mateixos i discernir, passar el garbell i decidir.

Darrera actualització ( Divendres, 15 de maig del 2015 02:00 )