Notes electorals i una postdata

La Vanguardia en català | 15/05/2015 - 00:00h


Rafael Nadal


Tot està tan obert, tot va tan de pressa, tot s'encamina tan decididament cap a una fragmentació partidària, en la direcció contrària del que al meu entendre necessita aquesta hora i aquest país, que em sento incapaç d'afrontar amb garanties l'anàlisi de les eleccions municipals del 24 de maig. L'obligació d'un espai d'opinió és doble: analitzar objectivament el que està passant i comprometre's subjectivament en el debat públic. Sé que si no comparteixo el tomb que agafen les coses, la meva obligació hauria de ser advertir dels riscos, proposar esmenes, encoratjar actituds, exigir altura política i demanar compromisos sòlids. Però no me'n sento capaç.

La dispersió política actual és el resultat d'una indignació i d'unes ànsies de revolta prou justificades, i, tot i que en recelo, no em sento ni amb dret ni amb ganes de criticar-les. Ja em permetreu, doncs, que em limiti a algunes notes disperses i que defugi qualsevol intent pretensiós d'interpretar on som o de predir cap on anem.

1) Els partits polítics i els analistes que reclamaven que aquestes eleccions fossin tractades només com a municipals són els primers que s'han afanyat a omplir la campanya de continguts generals i a amagar els debats locals. Els que més criticaven l'intent de fer-ne unes primàries de les catalanes del 27 de setembre han jugat aquesta carta a fons o les han convertit en un assaig de les properes generals. Si els resultats els són favorables, les lectures que en faran la nit electoral seran majoritàriament en clau catalana i espanyola.

2) Les propostes de ruptura se solapeni se substitueixen les unes a les altres a gran velocitat. Segurament encara n'ar­ribaran algunes més. En vista dels can­didats, els programes, els discursos i el to de la campanya, l'escepticisme no pararà de créixer; però poden equivocar-se tant els que veuen una revolució a cada cantonada com aquells que creuen que ja no passarà res.

3) Els nous agents polítics, els que triomfen ara mateix a casa nostra, intenten imposar-se a base de disparar a tot i a tothom. Pretenen carregar-se la casta, però també la vella política i tot el sistema, de manera que no disparen només a les injustícies, sinó al conjunt, amb el risc de criminalitzar tot el passat, incloent-hi aquells avenços socials que van costar decennis de lluita i sacrificis altíssims a les classes populars europees.

4) Si es miren amb detall, alguns programes prometen coses que ja s'han aconseguit o prometen menys del que ja està en vigor. Tenim algunes de les ciutats i pobles amb més iniciativa pública i amb més polítiques socials, que sovint supleixen altres administracions que no estan a l'al­tura. No comparteixo el corrent de fons que fa una crítica indiscriminada i genera una pedagogia d'efectes negatius també per a polítiques socials que han portat progrés i cohesió.

5) Encara comparteixo menys el to ­excloent, sectari i pretensiós de molts d'aquests actors de moda a la política catalana i espanyola. Una prepotència que no toleraríem en representants de partits i organitzacions tradicionals. No entenc el menyspreu cap a alguns dels valors que han fet fortes les classes populars d'Europa, ni la criminalització que fan de l'edat, de l'èxit en l'emprenedoria, de la moderació política, de l'excel·lència professional o de la meritocràcia en la gestió pública.

6) M'irrita el to autocomplaent dels gestors polítics de sempre. Els partits tradi­cionals, grans i petits, els que governen i els que estan a l'oposició, es van espantar amb la crisi; ara ja s'han recuperat i esperen que les classes mitjanes i els assala­riats (que no poden arriscar la feina) els defensin el sistema, per tal d'estalviar-se la regeneració.

7) Sóc un admirador crític del sistema de benestar que les societats europees van impulsar a la segona meitat del segle XX. Necessitava adaptar-se a les circumstàncies històriques i corregir encara moltes injustícies, però era un bon punt de partida, que ni els més utòpics dels nostres revolucionaris havien somiat. Avui, però, no em sento amb forces per defensar l'statu quo, perquè és impossible defensar el sistema sense defensar també els qui l'estan desnaturalitzant des de dins.

8) El diumenge 24 molts ciu­tadans ens acostarem a les urnes fent càlculs i hipòtesis. Després d'analitzar candidats i programes intentarem endevinar si un determinat vot pot avalar de ma­nera general una pretesa nova política o si contràriament ser­virà per qüestionar els ajuntaments dels darrers trenta anys, que en molts aspectes sentim com a propis. Recordarem que els resultats d'ara condicionaran els del 27 de setembre, però no oblidarem que també poden perpe­tuar els vicis de la vella política. Votarem amb escepticisme, mirant que per evitar disparar-nos un tret al peu esquerre no ens acabem ferint al peu dret. En aquestes circumstàncies comprendreu que, sigui quin sigui el resultat, molt probablement la nostra irritació no farà més que créixer.

PD: Quina enveja, aquest Regne Unit on els líders dels tres partits perdedors van presentar immediatament la dimissió. Quina enveja veure alguns polítics que van anar a votar sentint-se ministres del futur govern d'Ed Miliband i que poques hores després no eren ni diputats. Aquí, mentrestant, tornarem a enviar la llei electoral a la nevera.