No més ximpleries de les necessàries

La Vanguardia en català | 15/06/2015 - 00:00h


Luis Racionero


Aquesta frase d'Unamuno, més assenyada que el "Que inventin ells!", em ve a tomb quan llegeixes els populistes propòsits o despropòsits, de la nova alcaldessa de Barcelona, madame Colau. Perquè el gran problema dels nostres polítics -no tots, esclar- són dos: que no tenen educació intel·lectual universitària i no tenen programa.

El segon sol ser causat per la primera. Si no saps gairebé res, no tens idees assenyades per proposar. I llavors és fàcil caure en les insensates, o com les anomenaria Unamuno, ximpleries. Ara està de moda emprar l'eufemisme ocurrències .

Una ocurrència alarmant és posar pegues al turisme a Barcelona: no vull creuers al port, vull menys turistes als carrers, no vull hotel a l'edifici del Deutsche Bank i, finalment, no vull el Mobile World Congress i si se celebra, ha de repartir els beneficis per tots els barris de la ciutat. Què és això? Des de quan no es reparteixen per tota la ciutat els beneficis d'activitats productives que es generen en un barri?

El problema dels nostres polítics no és tant que siguin corruptes, sinó que siguin ­incompetents. Un corrupte roba el que es pot portar en una maleta, un incompetent, com Rodríguez Zapatero o els tres tenors del tripartit poden dilapidar -que no és robar, però ens perjudica igual- milers de milions en unes quantes decisions estúpides o ocurrències .

L'hi deixarem clar a madame Colau. Una ciutat creix per aquelles activitats que els economistes de l'espai anomenen "base d'exportació". Si jo prenc un cafè és consum intern -la ciutat no creix-; si un turista es pren un cafè és una exportació -la ciutat creix-. El que es produeix a Barcelona i es ven fora fa créixer el PIB de la ciutat; el que es trafica i consumeix internament manté el seu nivell de riquesa però no el fa créixer.

Al segle XIX Barcelona va créixer per ser el nucli on es venia i exportava la indústria tèxtil de la mateixa ciutat i de la resta de Catalunya. Després la Primera Guerra Mun­dial li va donar una gran empenta venent a un bàndol i a l'altre productes que li faltaven. Després de la Guerra Civil, i malgrat tot, va florir la indústria tèxtil que tenia el mercat espanyol a mà. I a partir dels anys seixanta les indústries de cotxes (Seat), d'electrodomèstics i laboratoris químics van configurar la base econòmica d'exportació de Barcelona, i van empènyer el seu creixement, que es va plasmar en dotzenes de Bellvitges a les perifèries de la ciutat.

Espanya es va industrialitzar, van créixer els salaris i la indústria tèxtil va marxar a ­països amb mà d'obra més barata que la nostra: l'Índia, la Xina, Egipte. Barcelona havia de cobrir aquesta mancança i, a més d'augmentar les indústries químiques i mèdiques, i les altres d'electrodomèstics, va canviar el tèxtil pel turisme.

No és una estratègia gens dolenta, perquè el turisme és un sector terciari, més avançat que qualsevol altre sector industrial i només per darrere de l'R+D o investigació tecnològica avançada. Per descomptat que no hi ha free lunch (menjar de franc) com diuen els ianquis; de la mateixa manera que les fàbriques emeten fums, abocaments i sorolls, el turisme emet turistes. "No es pot tenir el pastís i alhora menjar-te'l", un altre proverbi de país pragmàtic per a educació d'utòpics o avantatgistes.

Si Barcelona, després dels Jocs Olímpics del 1992 i gràcies a les seves notabilíssimes amenitats -clima, gastronomia, mar, neu, art, Gaudí i Messi- ha consolidat una demanda turística que s'ha convertit en la major part de la seva base d'exportació, s'ha d'ocupar d'aquest sector amb acurada intel·ligència. No amb ocurrències sinó amb estudis de cost-benefici, d'impacte i multiplicador econòmic.

Jo al seu dia vaig escriure Del paro al ocio (premi Anagrama d'Assaig, si em permeten), on recomanava el repartiment de la feina per reduir l'atur i alhora les hores de feina (ocurrència que està implementada a Alemanya), fins i tot suggeria la renda mínima garantida, de manera que no sóc al·lèrgic a la utopia.

Però al que sí que m'oposo és a la incoherència. Utopia significa u-topos, el que no hi és, però una cosa pot no ser-hi i ser possible, amb la qual cosa arribarà a ser-hi, i no ser-hi i no ser possible, així no arribarà mai i pot dilapidar molts recursos intentant-ho.

Distingir una cosa de l'altra requereix haver cursat algunes carreres universitàries i reunir panels d'experts en estudis de viabilitat. El que no es necessita és un voluntarisme populista de "reduiré els turistes" o "no m'agrada el Gran Premi de fórmula 1", que és un anunci mundial que torna a posar ­Barcelona al mapa global cada any. No sé quines qualificacions intel·lectuals té ma­dame Colau per captar el que he exposat, però val més que s'envolti d'experts com­petents en economia espacial que mini­mitzin les ocurrències . Podria escoltar fins i tot Xa­vier Trias, abans que altres partits ocurrents.