Als safareigs de la política catalana s'atribuïa a Josep Antoni Duran Lleida (Alcampell, 1952) la frase següent: «Després de Convergència... Unió». Eren els temps en què CiU havia d'afrontar el postpujolisme, anys en què Duran aspirava a assumir el lideratge del nacionalisme català. Però va acabar de número dos a la federació, un lloc de consolació després que l'ungit com a hereu fos Artur Mas. Tretze anys després, a mitjans del 2014, va renunciar al càrrec, tot i que segueix com a portaveu de CiU a Madrid.
Duran ha manat molt, no ha amagat mai que ha actuat com a lobbista al Congrés i durant diverses dècades va ser temut pels seus i respectat pels adversaris. Amb el pas dels anys, a mesura que la cúpula de Convergència s'embolcallava amb l'estelada, la incomoditat del líder d'Unió augmentava. Els cadells convergents han crescut i han anat ocupant despatxos oficials i, a diferència dels dirigents d'abans, no temen Duran i el respecten el mínim.
Mà dura
Ha conduït Unió amb mà dura i ha anul·lat les temptatives de corrents crítics, com l'anomenat El Matí, amb qui la direcció va conviure molt temps sense problemes. Durant dècades, Duran ha sigut Unió i Unió ha sigut Duran. Va començar a militar en el partit el 1974 i durant gairebé 30 anys va presidir el comitè de govern, Ningú li aixecava la veu. Fins ara.
Bon orador -un dels millors de la política espanyola-, explica que un dels seus somnis era ser periodista. Potser per això és difícil trobar un altre polític que segueixi més de prop els titulars de premsa editada a Barcelona, però també la de Madrid i la de les principals capçaleres internacionals.
La seva cuidada imatge i el seu perfil moderat el situaven en les enquestes com un dels més valorats, amb puntuacions inusitadament altes per a un polític. Però això també ha canviat. Segurament les seves referències crítiques al PER andalús o la defensa d'un millor finançament per a Catalunya han ajudat a fer-li perdre popularitat a la resta d'Espanya. Paral·lelament, les seves crítiques a l'independentisme li han passat factura a casa.
La consulta de diumenge és en realitat l'últim pols que l'encara líder d'Unió ha entaulat amb els crítics del seu partit, però sobretot, amb els seus socis de CDC. I ha guanyat. Per la mínima.
