Antoni Castellà és un home de conviccions pètries. Per exemple, en l'estilisme. En els 15 anys transcorreguts des de la seva primera intervenció al Parlament, a començament de l'any 2000, la seva imatge -amb més o menys cabells blancs- gairebé no ha canviat, com si fos el Dorian Grey democristià. I, curiosament, si als 30 la barba el feia més vell, als 45 (els fa el dia 26), l'espesa cabellera que el corona el rejoveneix.
Pètria convicció en l'oci. Va començar a esquiar als 10 anys a Espot i, sempre que pot, s'escapa per buscar-hi la pau que difícilment troba a Barcelona -per exemple, al comitè de govern d'Unió, del qual és vocal- i, sobretot, per inocular el virus de l'esport d'hivern a les seves filles.
Pètria impermeabilitat envers els fenòmens que no li interessen. Com ara el futbol. No és que Castellà no hagi tingut oportunitats d'enganxar-se, ni que fos per dissimular, a les gestes heroiques del FC Barcelona. Però, i sense anar més lluny, en la tornada de les semifinals d'aquesta edició de la Champions contra el Bayern de Múnic, en què els bavaresos van tenir la funesta idea d'enfundar-se una samarreta blava i vermella, el secretari d'Universitats, obligat per la seva descendència a presenciar el partit, va estar animant una bona estona els alemanys abans d'advertir que els bons eren els que anaven de groc.
Pètria convicció independentista. Des que era el líder de les joventuts d'Unió, establint l'abisme més gran entre un partit i el seu filial juvenil. Unes conviccions que, combinades amb la sortida del partit de l'independentista de capçalera, Josep Maria Vila d'Abadal, el van portar a liderar en la pràctica el sector sobiranista d'Unió. Lideratge moral dels anomenats històrics a part (Núria de Gispert i Joan Rigol).
La Via Catalana
L'oposició de Castellà a les decisions de Josep Antoni Duran Lleida ha creuat la línia del desafiament fins a convertir-se en una pedra a la sabata. Com en l'edició del 2013 de la Via Catalana, en què el crític va participar activament tot i que Duran havia sol·licitat que la reivindicació fos del dret a decidir i no de la independència.
¿I per què aquesta adhesió? Segurament perquè, malgrat que la llibertat plena de Catalunya va ser el motiu principal del naixement d'Unió, el 1931, creu que la seva defensa, durant el procés, ha sigut més etèria que pètria.
