Postdebat

 15/06/2016 00:58

La major part de les valora­cions del debat són coincidents: Pedro Sánchez va perdre la batalla i aquestes eleccions són cosa de dos, dividit el món entre l’Espanya blava i l’Espanya roja. És a dir, Rajoy va aguantar, Iglesias va triomfar, Rivera de perfil i Sánchez es va enfonsar, sobretot perquè el seu mantra contra Iglesias com a culpable de la segona ronda electoral no va superar el de Podem a favor de la unitat de l’esquerra. Per descomptat hi va haver més pos­tureig que programa, i tot mesurat amb les regles d’un espot publicitari. Però hi va haver alguns encreuaments interessants que justificaven els llocs comuns previsibles. El debat, doncs, va confirmar el signe de les enquestes: el Partit Popular guanyaria, encara que més en pírric que en esplendorós; ­Podem culminaria el procés freudià amb el socialisme i mataria el pare; el PSOE es clavaria la patacada més important de la seva història, i Rivera perdria escons perquè, davant la uti­litat del vot pepero, el seu esforçat ­intent d’apuntalar-lo aniria a menys. En espera del dia D, això és el que sembla.

Des de la mirada catalana, els missatges del debat presenten, tanmateix, matisos importants. Primer missatge: els partits sobiranistes no són escoltats, malgrat ser el motor central de Catalunya, la qual cosa envia la idea del potineig espanyol respecte a la qüestió catalana i enfonsa qualsevol esperança de tercera via. Segon missatge: l’únic partit espanyol que respecta el dret a decidir dels catalans, simpàtic Podem, es desdiu a la primera pregunta, i on ahir va dir referèndum, diu ara que no és línia vermella. Per tant, i novament, els qui aspiren a la independència tenen motius per no confiar en Podem, la qual cosa no vol dir que vengui el producte amb eficàcia. Tercer missatge: si el PP governa, i si Ciutadans l’apuntala, la qüestió catalana tornarà a transitar pels camins de la intransigència més roïna, i no hi haurà espais per al diàleg civilitzat. Quart missatge: la patacada que el PSOE es clavarà a Espanya es multiplicarà per mil a Catalunya, on la seva inconsistència el pot convertir en residual. I cinquè: malgrat tots aquests arguments, no serà fàcil que els partits sobiranistes aconsegueixin dominar el relat a Cata­lunya, perquè la perspectiva espanyola li dóna un altre caire que pot ser determinant.

Finalment, per als defensors catalans de l’Espanya eterna, sembla evident que Ciutadans es desdibuixa davant la lògica utilitat del vot del PP. Amb tot, i malgrat el relat espanyol, el que pesarà a Catalunya serà el procés, vist des d’un altre angle, amb el vot dividit entre els que volen salvar Espanya i els que desitgen aconseguir un aliat referendari, en espera que els sobiranistes tornin a trobar el full de ruta. Aquest és el gran repte d’ERC i CDC, aconseguir que el catalanisme no torni a caure en la ingenuïtat de creure que un partit espanyol li salvarà els mobles. No ho tenen fàcil...