Tics autoritaris

15/06/2017 01:26

El diumenge passat, Pep Guardiola va llegir un manifest –escrit per les entitats sobiranistes– durant l’acte que es va celebrar a Montjuïc davant les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch. L’entrenador ha rebut nom­broses crítiques –també molts insults– per haver participat en aquesta jornada pro­referèndum i, sobretot, per haver pronunciat l’expressió “abusos d’un Estat autoritari”, en referència a les actuacions dels poders estatals espanyols contra l’indepen-dentisme. Guardiola és un català universal que fa ús de la seva llibertat d’expressió i això molesta els mateixos que, en canvi, aplaudeixen quan altres esportistes es manifesten en sentit contrari. El linxament me­diàtic de Guardiola diu molt de com s’entén el pluralisme des del Madrid oficial, un fenomen que il·lustra justament el que denuncia el tècnic del Manchester City. Però Guardiola no ha de ­justificar-se ni li cal la meva defensa ni la de ningú. El
que sí mereix una reflexió és l’adjectiu “autoritari” aplicat a l’Estat espanyol.

Aquest dimarts s’ha conegut la sentència unànime del Tribunal d’Estrasburg que condemna l’Estat espanyol per haver vulnerat la Convenció Europea dels Drets Humans en el cas de la inhabilitació de ­Juan María Atutxa i dos exmembres de la Mesa del Parlament basc, per haver-se negat a dissoldre el grup parlamentari que llavors era la marca electoral de la dissolta Batasuna. La Cort europea considera que els tres imputats no van tenir l’oportunitat de defensar-se i presentar els seus arguments davant del Tribunal Suprem. Gai­rebé una dècada més tard d’aquell episodi, la justícia europea dóna la raó a tres per­sones que van ser tractades com si fossin ­delinqüents pels tribunals espanyols. És Espanya un Estat autoritari? Aquell cop, l’any 2008, va ac­tuar amb procediments arbitraris típics d’un règim no democràtic, com ha estat certificat solemnement per un tercer. No és una opinió. Va ser –siguem exactes– un abús propi d’un Estat autoritari, per emprar la frase llegida per Guardiola. No és la primera vegada que això passa.

Atutxa, després de saber-se la resolució del Tribunal d'EstrasburgAtutxa, després de saber-se la resolució del Tribunal d'Estrasburg (EFE)

El mateix Tribunal d’Estrasburg ha condemnat l’Estat espanyol en altres oca­sions. Per no haver investigat les denún­cies de tortures presentades pels independentistes catalans detinguts l’any 1992 per ordre del jutge Garzón. I per la mateixa deixa­desa en la detenció l’any 2003 del periodista Martxelo Otamendi, que era director del diari Egunkaria, un mitjà que –per cert– va ser tancat de manera arbitrària per ordre judicial, extrem que set anys després va ser reconegut per l’Audiència Nacional, en absoldre cinc directius del ­diari acusats de ser membres d’ETA. Fa, tot això, que Espanya sigui avui un Estat autoritari? Aquests fets no acrediten una qualitat democràtica que permeti treure pit. Són exemples que col·loquen el Madrid oficial més a prop dels estàndards democràtics de Caracas que de Copenhaguen. Són dades irrefutables, com ho és l’intervencionisme governamental en l’esfera judicial, un atac a la separació de poders que ha estat denunciat per fiscals i jutges que no es volen doblegar al caprici d’un Govern encerclat per nombrosos casos de corrupció. De quina mena d’Estat és propi treure i posar fiscals a conveniència? Les democràcies més serioses no acostumen a funcionar així.

La manera com el Govern espanyol aborda la situació a Catalunya, des del 2010, no té res a veure amb l’estil britànic amb Escòcia ni amb l’estil canadenc amb Quebec. Allí s’ha votat i aquí s’inhabiliten i es multen els polítics que s’han compromès a consultar la ciutadania. Allí els poders de l’Estat reconeixen que cal una solució política a partir d’escoltar la gent i aquí tot passa per l’amenaça, la coerció, la guerra bruta i la represàlia. Sóc crític amb algunes decisions dels dirigents independentistes (el “tenim pressa”, el dependre de la CUP o el fet de no haver corregit el full de ruta a la vista dels resultats del 27-S) i amb determinades sobreactuacions que només van destinades als convençuts. L’independentisme havia de fer una mena de reset i no el va fer. Però, amb tots els seus encerts i errors, ningú pot negar que la causa del dret a decidir s’ha desenvolupat de manera pacífica i democràtica, per la qual cosa no pot ser tractada com un grup terrorista, com una conspiració colpista o com un cas de delinqüència organitzada. Si això passa –i està passant intensament–, és lògic i normal que moltes persones a Catalunya considerin que l’Estat espanyol vulnera –des de dins– la seva mateixa naturalesa democràtica i que pateix una deriva autoritària amb relació a la societat catalana i el moviment independentista, que sempre ha demanat poder organitzar un referèndum pactat.

El manifest que va llegir Guardiola hauria pogut ser més matisat i menys taxatiu, per descomptat. La frase més polèmica s’hauria pogut redactar amb més habilitat, per no donar carn fàcil a la fera, àvida de dir i repetir que els de l’estelada són el dimoni amb banyes. Amb tot, feu-vos aquesta pregunta, si us plau: què tenim davant quan els tics autoritaris esdevenen costum?