Un pas enrere

La Vanguardia en català | 15/07/2015 - 00:00h


Antón Costas

Catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona


Tinc por que a Catalunya anem de dret a viure anys, potser dècades, de frustració i malenconia. Una frustració i malen­conia que ens limitaria greument a l'hora d'afrontar els grans reptes econòmics i socials que tenim al davant. I que ens pot portar, com a país, a perdre rellevància econòmica i capacitat de progrés.

La causa és, imitant el títol de la coneguda novel·la de Juan Marsé, que estem tancats amb una sola joguina. Els protagonistes de la novel·la eren uns joves del 1949 tancats amb la joguina del sexe. En el nostre cas, la joguina és el sexe dels àngels: el procés.

El debat polític a Catalunya s'assembla cada vegada a una discussió bizantina. Li passa com als savis de la vella Constan­tinoble que, quan la ciutat estava sent assetjada, continuaven capficats discutint, literalment, sobre el sexe dels àngels. Un capficament que va portar a la irrellevància d'una societat en altre temps brillant i influent. També en el nostre cas aquest capficament és perillós. De moment ja ha tingut conseqüències funestes.

En primer lloc, ha destruït el sistema català de partits. Un sistema que havia fun­cionat raonablement bé com a instrument de cohesió social i progrés econòmic. El procés l'ha destrossat. La política catalana està sotmesa a una espècie de llei de Gay- Lussac dels gasos, que provoca que el buit que deixen els partits l'ocupi l'activisme de grups que tenen un peu en la societat i l'altre en la política. El resultat previsible serà una forta fragmentació política.

En segon lloc, hi ha conseqüències en l'àmbit econòmic, encara que no siguin visibles amb els indicadors convencionals. No parlo de les inversions estrangeres ni del producte interior brut (PIB). Parlo de poder econòmic. El risc és que encara que la nostra economia mantingui la seva capacitat com a fàbrica, perdi centres de decisió de les grans i mitjanes empreses. No és un risc teòric.

En aquest sentit, el risc per a l'economia catalana és entrar en un lent i dolç declivi. Es triga molt a percebre aquest tipus de processos perquè el rebost encara és ple de la riquesa acumulada en èpoques anteriors. Però quan s'arriba a ser conscient del deteriorament la situació ja és molt difícil d'arreglar. El millor és anticipar-se.

En tercer lloc, el capficament afecta la convivència social. Encara que no hi hagi fractura social, sí que es perceben efectes de baixa intensitat. En molts àmbits de la nostra vida social i familiar ja és freqüent un pacte implícit per no parlar del tema. Però això resta riquesa a la vida so­cial i ­cultural.

La societat catalana és molt plural. Probablement la més plural de tot ­Espanya. N'és un indicador ben clar el fet que al Parlament de Catalunya hi ha més partits polítics que en qualsevol ­altre Parlament espanyol, incloent-hi les Corts.

Per cert, aquest pluralisme és el que fa inviable la independència. Almenys de moment. L'obstacle no són els poders de l'Estat, ni la Constitució espanyola. El Tribunal Constitucional ha afirmat, per unanimitat, que totes les opcions polítiques són legítimes i tenen encaix en el nostre marc constitucional, fins i tot la independència. La qüestió és que aquesta opció no és àmpliament majoritària en la societat catalana.

Què s'ha de fer? Hi ha dues opcions. Una és continuar fugint endavant, amb els riscos esmentats. L'altra és fer un pas enrere.

La primera opció està impulsada més per sentiments i emocions que per la raó. El risc és voler fabricar, com diria la filosofa política alemanya Hannah Arendt, la història al marge de les preferències de la majoria.

Des del punt de vista de l'interès ­general, probablement l'opció més acon­sellable és fer un pas enrere per agafar embranzida per formular propostes ­polítiques coherents, factibles i àmpliament compartides. Pro­pos- tes que, a la vegada que preservin la cohesió social, permetin afrontar els grans reptes de l'atur, la desigualtat, la pobresa i la falta d'oportunitats. I també els reptes que porta la nova revolució industrial dels robots i les plataformes digitals. No serà fàcil fer aquest pas enrere. Però alguns ja l'han iniciat.

Un pas enrere pot ser també una estratègia favorable per als interessos a llarg termini dels partidaris d'assolir la independència. Com diuen ­reiteradament les enquestes publicades, ara com ara els números no avalen la independència. Un pas endavant és arriscat per als seus propis interessos. És ­millor dotar-se de paciència i provar de guanyar suport abans de continuar el ­camí cap a Ítaca.

Sorprenentment, l'opció del pas enrere és la que requereix més clarividència política sobre els nostres interessos a llarg termini. I també la que necessita més coratge personal. Entre altres coses, per resistir les acusacions de traïció.

Són temps estranys, els que estem vivint, en què es necessita més coratge per ser moderat que per ser radical.