Els articles contra Catalunya, que abans eren l’excepció, ara són la norma
Recordo que anys enrere el benvolgut Jordi Soler anava esparverat per la redacció gironina d’El Punt mostrant-nos o explicant-nos els articles que bescantaven Catalunya i els catalans. Escrits per gent insigne com Antonio Burgos i Alfonso Ussía, entre d’altres, els trobava als diaris ABC, El Mundo o La Razón. També n’escrivia, d’articles, comentant les coses tan “boniques” que deien de Catalunya i els catalans. Alguns de nosaltres li exposàvem els nostres dubtes sobre si pagava la pena fer atenció als exabruptes de gent mal lletada, ressentida i amb prejudicis. Penso aquests dies en l’actitud de Jordi Soler davant d’aquells atacs que ens semblaven aïllats, cosa de quatre intransigents, en uns temps en què no s’albirava “el procés”.
No és que aleshores s’hagués de rebuscar gaire per trobar tals articles, però allò que era una excepció, encara que relativa, s’ha convertit en una norma: no debaten o qüestionen opcions polítiques, sinó que es tracta d’una ofensiva basada en l’insult i en la mentida. El cas és que penso en Jordi Soler perquè no sé si li fèiem prou cas tenint-lo com una mena de Cassandra que anunciava que aquells articles no eren més que la punta d’un iceberg que, depenent de les circumstàncies, podria emergir en tota la seva magnitud. He de reconèixer, però, que potser ara invoco Cassandra després d’haver llegit un article a El País de l’inefable Félix de Azúa en què es vanta d’haver encarnat l’esperit de la mítica endevina: va ser dels que van profetitzar el que passaria a Catalunya. Segons aquest il·lustre intel·lectual, finalment s’ha vist què passa quan ha irromput la “comandancia de Gerona” [sic]. I s’esplaia afirmant que, essent-ne un clon, Girona comparteix amb Guipúscoa “lo montaraz, la viscera y el arcaísmo”. Hi afegeix que els gironins som “gente de religión y trabuco”. Tal qual. La cosa no és capriciosa perquè el discurs és que som la reencarnació dels carlins reaccionaris i oposats a la modernitat. A més, com poden suposar, acaba dient que som uns nazis. Tanmateix, encara dubto si paga la pena fer-ne cas i lamento una mica no haver escrit la columna que tenia en ment dedicada a l’exposició (caríssima, això sí) que encara es pot veure a Barcelona sobre David Bowie, un “modern” de veritat, un d’aquells que, fent plastilina amb la seva identitat, va qüestionar la masculinitat afirmant la llibertat sexual i tot allò vital. A ballar.
