Dolç ocell de joventut

Per si a algú li ha passat per alt convé recordar que avui, 15 de setembre, és el dia internacional de la Democràcia. El va instituir fa deu anys l’Assemblea General de l’ONU, perquè la població sigui conscient del que significa i per defensar-ne els principis, que sovint molts països obliden.

Aquests dies hi ha una allau de consideracions sobre la situació precària per la qual passa la democràcia en aquest regne fastuós on vivim. S’avisa a la població en general i als mitjans de comunicació en particular que seran castigats si difonen un espot determinat, o si informen “d’actua­cions que permetin la preparació i/o celebració del referèndum sobre l’autodeter­minació a Catalunya”. Actes polítics que eren legals fa uns dies de cop han quedat prohibits. Com el que a Madrid prepara (¿o preparava?) per a aquest diumenge l’entitat Madrileños por el Derecho a Decidir. L’acte està (¿o estava?) anunciat per a les 12 del migdia a la Sala de Terneras de ­Legazpi.

Així les coses, n’hi ha que adverteixen que aviat serà perillós escriure segons què. En un article, per exemple. A les persones que ja tenim seixanta-cinc anys (seixanta-sis segons el còmput coreà) aquesta efervescència censora ens provoca un somriure. Vam viure el franquisme i recordem com, les últimes dècades d’aquella època, practicàvem el noble art de la lectura entre línies. Segons alguns diccionaris, llegir entre línies consisteix a “descobrir un sentit ocult, una segona intenció o una al·lusió velada, en allò que s’ha dit o escrit”. Segons el de l’Enciclopèdia Catalana, llegir entre línies és “endevinar allò que l’autor deixa entendre sense dir-ho”. Quan un ser­vidor era adolescent i a Tele/eXpres repassava de dalt a baix els articles de Manuel Vázquez Montalbán, no parava de llegir entre línies. Era molt gratificant entendre què deia sense expli­citar-ho clarament. El mateix passava quan escoltava cançons de Raimon. A Jo vinc d’un silenci la paraula silenci implicava més que el simple fet de no parlar. A La nit –“La nit és llarga, la nit...”– no ens parlava de l’“interval que transcorre entre la fi del crepuscle vespertí i l’inici del crepuscle matutí”. A La fera ferotge d’Ovidi Montllor un alcalde intenta escampar la por entre els habitants i fa que un pregoner els avisi que la bèstia s’ha escapat del lloc on la tenen confinada. La fera explica que no han de tenir por, que l’únic que passa és que té fam i que la gàbia on malviu és petita. Finalment, però, la redueixen “gràcies a la força” i “el ­poble resta en pau”. No hi havia res en aquelles cançons i en aquells articles que la censura franquista pogués condemnar si s’atenia al sentit literal del que s’hi explicava. El dubte ara és: si hem de tornar a aquella època meta­fòrica, les noves generacions, poc habituades a llegir entre línies, ¿sabran activar els mecanismes de desencriptació? Per als veterans serà com tornar a la joventut.