OPINIÓ
PROFESSOR D’HISTÒRIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA - 15 setembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Autodeterminació

JOSEP LLUÍS ALAY - PROFESSOR D’HISTÒRIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA
“La història ens ensenya que, amb voluntat, és senzill trobar solucions polítiques a conflictes complexos

Mentre els polítics unionistes no deixen de dir-nos que els estats del voltant nostre no permeten l’exercici del dret a l’autodeterminació dins el seu territori, la realitat els desmenteix constantment. Si primer va ser el Regne Unit amb el referèndum escocès del 2014, ara és França, un altre país membre de la Unió Europea, el que es prepara per a un nou referèndum d’autodeterminació. La consulta tindrà lloc a la col·lectivitat francesa d’ultramar de Nova Caledònia, situada al Pacífic davant les costes d’Austràlia i al nord de Nova Zelanda.

L’arxipèlag de Nova Caledònia està format per aproximadament 270.000 habitants distribuïts en diverses illes, dels quals tan sols un 39 % són pobles natius. Es tracta dels pobles canacs, distribuïts en una trentena de grups lingüístics diferents, tots ells melanesis. La majoria de la població són els caldoches, d’origen francès però amb diferents graus de mestissatge. L’illa més extensa i poblada amb diferència és la Grande Terre, amb una majoria canac al nord i una majoria caldoche al sud de l’illa. El recurs més preuat de l’illa són els seus grans dipòsits de níquel, explotats per multinacionals mineres franceses i que han convertit Nova Caledònia en un dels centres més importants de producció d’aquest metall al planeta. Malauradament, els seus beneficis no han repercutit en la població canac, que segueix mantenint uns nivells de pobresa elevadíssims.

Va ser el britànic James Cook el primer europeu que va albirar les illes de Nova Caledònia l’any 1774 i les va batejar amb aquest nom en honor al seu origen escocès per part de mare. Els canacs, melanesis amb milers d’anys d’història a l’arxipèlag, van ser finalment colonitzats i sovint esclavitzats per França, que va convertir el territori oficialment en colònia l’any 1853. Les primeres onades de població francesa van arribar al llarg del segle XIX: d’una banda missioners catòlics per evangelitzar la població local i, de l’altra, presidiaris que eren reclosos en un gran centre penitenciari de l’illa. L’arribada de més població francesa el segle XX va conduir finalment a una inversió en termes de població, de manera que els canacs van passar a ser una minoria dins la seva pròpia terra. Després de la Segona Guerra Mundial, els canacs van començar a organitzar el seu moviment d’alliberament nacional fins que l’any 1988 les diferents organitzacions independentistes van confluir en un únic front polític i militar: el Front d’Alliberament Canac Socialista (FLNKS). El FLNKS va néixer com a resposta a les contínues provocacions dels caldoches, que sovint atacaven i incendiaven petits poblats canacs per aconseguir les seves terres i completar el domini del país. L’assassinat d’un dirigent independentista va provocar la pitjor crisi política del país, que va acabar afectant de ple el govern francès. El 22 d’abril de 1988 una trentena de militants del FLNKS van assaltar una gendarmeria francesa a l’illa d’Ouvéa i en els enfrontaments van morir 4 gendarmes. Els canacs van fer 27 gendarmes ostatges i es van amagar en unes coves de molt difícil accés. Jacques Chirac, aleshores primer ministre i candidat a la presidència de la República, va ordenar el 5 de maig la intervenció d’una unitat especial de gendarmes i paracaigudistes que va alliberar els ostatges però que va posar fi a la vida de 19 dels segrestadors canacs i de dos membres del grup d’intervenció francès. La sospita que els militants canacs havien estat executats sumàriament per les tropes franceses va fer estendre la indignació a les illes. La gravetat dels fets va provocar un punt de no retorn i el govern Mitterrand va asseure’s per fi a la taula per negociar una sortida política amb el FLNKS. Els acords de Matignon de 1988 i de Nouméa de 1998 van reconèixer el dret a l’autodeterminació del poble de Nova Caledònia i es va establir que aquest dret s’exerciria per mitjà d’un referèndum que se celebraria entre els anys 2014 i el 2018. L’Estat francès, a finals del 2017, va anunciar la convocatòria de la consulta i, a l’octubre, el diputat Manuel Valls va ser nomenat president de la missió de l’Assemblea Nacional a Nova Caledònia que a principis del 2018 va viatjar a l’arxipèlag per mostrar el suport de la República a la consulta d’autodeterminació. Paradoxes de la política: allò que l’exprimer ministre defensava per a una part de França, ho rebutjava al mateix temps per al seu propi poble, Catalunya.

En qualsevol cas, el referèndum ja és aquí i se celebrarà el 4 de novembre amb la pregunta consensuada: “Voleu que Nova Caledònia accedeixi a la plena sobirania i esdevingui independent?” Ara mateix, els sondejos no són gaire esperançadors per als independentistes i és que l’Estat francès ha posat en marxa tota la maquinària de propaganda unionista i no s’ha d’oblidar que els canacs són minoria. Els sondejos a poques setmanes del referèndum situen el no com a guanyador amb un 60% del vot. Tanmateix, Nova Caledònia haurà estat reconeguda definitivament com a subjecte polític i aquest és el veritable triomf dels canacs. Cal remarcar, a més, que, si el resultat és negatiu, el referèndum es podrà repetir els anys 2020 i 2023. La història ens ensenya que amb voluntat és senzill trobar solucions polítiques a conflictes complexos; solucions tan evidents com ara un referèndum acordat, vinculant i reconegut internacionalment, allò que l’Estat espanyol segueix negant als catalans l’any 2018.