OPINIÓ
ESCRIPTOR - 15 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

El bumerang dels judicis

JULIÀ DE JÒDAR - ESCRIPTOR
“El propòsit polític uni­tari hau­ria de pre­veure la con­se­cució de nous suports per a un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya

A hores d’ara, és un lloc comú afir­mar que tota la moguda repres­siva de l’Estat espa­nyol sobre Cata­lu­nya, per negar-li el dret fona­men­tal d’auto­de­ter­mi­nació, va ser­vir d’excusa per pro­ce­dir a l’azna­rit­zació que estem patint con­tra drets i lli­ber­tats indi­vi­du­als i col·lec­tius reco­ne­guts per qual­se­vol estat de dret. I no va cal­dre arri­bar a l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació de l’1-O, ni a la jor­nada anti­re­pres­siva del 3-O, per tas­tar el pa que s’hi donava: els fets del 20-S davant la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia i el setge poli­cial a la seu de la CUP anti­ci­pa­ven una estratègia d’estat que havia de cul­mi­nar, necessària­ment, amb l’ús retort de la justícia per obrir totes les com­por­tes de la “raó d’estat” –de fet, la ins­tau­ració d’un estat d’excepció al Prin­ci­pat, amb l’arti­cle 155, “des­tituït” de iure per la victòria inde­pen­den­tista en les elec­ci­ons del 21-D, impo­sa­des sota aquell estat d’excepció.

Amb les últi­mes deci­si­ons de l’Estat per recom­pon­dre els alts càrrecs del seu apa­rell judi­cial, també podem anti­ci­par quin pa s’hi donarà en els judi­cis de prin­ci­pis del 2019 con­tra els diri­gents inde­pen­den­tis­tes. A les raons pri­me­res, o últi­mes, que han mogut les mobi­lit­za­ci­ons dels últims anys per la inde­pendència, les podem ano­me­nar com vul­guem, però les pràcti­ques desen­vo­lu­pa­des, tant per les mul­ti­tuds del 20-S com de l’1-O i del 3-O, tenen un deno­mi­na­dor comú: la deso­bediència (una deso­bediència, per cert, que no s’ha limi­tat, durant els anys de crisi, a la rei­vin­di­cació nomi­nal de drets, sinó que s’ha hagut d’exer­cir per impo­sar-ne els més fona­men­tals, des de l’habi­tatge fins als labo­rals, els de les dones, o el de pro­tecció con­tra la pobresa energètica). Amb aquesta pers­pec­tiva, els judi­cis, si han de ser­vir per retor­nar-los com un bume­rang con­tra l’Estat, hau­rien de seguir la línia traçada per la deso­bediència civil com a pràctica con­ti­nu­ada per gua­nyar el reco­nei­xe­ment del dret d’auto­de­ter­mi­nació.

Ara bé, no sé pas si es pot con­ce­bre una defensa juri­di­co­política, basada en l’ali­e­na­ble dret d’auto­de­ter­mi­nació com a motor de les con­duc­tes dels acu­sats, sense posar en escac el règim del 78. Ho diré d’una altra manera: cal espe­rar que sigui el mateix règim del 78 el que s’anti­cipi a con­si­de­rar que la seva pròpia con­tinuïtat, en tant que estat de dret, estarà lli­gada als judi­cis con­tra els diri­gents inde­pen­den­tis­tes: ho vul­guin o no els jut­ges espa­nyols, aquests judi­cis mos­tra­ran dis­tin­tes face­tes –la nos­tra, com estic dient, lli­gada al dret d’auto­de­ter­mi­nació–, però en des­ta­carà una de prin­ci­pal, que afec­tarà les bases matei­xes del procés judi­cial: l’estat de la democràcia a Espa­nya. Seria teme­rari anti­ci­par els pos­si­bles esce­na­ris que es poden pro­duir els pròxims mesos, però és plau­si­ble un decan­ta­ment de la raó d’estat cap a posi­ci­ons d’extrema dreta, com s’estan dibui­xant els últims temps a escala inter­na­ci­o­nal. I el sis­tema polític català haurà de regis­trar aquesta evo­lució en uns ter­mes que, ara como ara, sem­blen lluny d’anti­ci­par estratègies unitàries a les cúpules dels par­tits, excepte, natu­ral­ment, els que ja s’han decan­tat per la causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme i la con­següent con­demna exem­plar dels ostat­ges d’estat.

És d’evidència que, en un procés d’aquesta enver­ga­dura, l’estratègia defen­sora no es pot limi­tar mera­ment al ter­reny jurídic: si no hi ha una cam­pa­nya social mas­siva i con­ti­nu­ada, en el temps i en l’espai, la capa­ci­tat de mani­pu­lació, de dis­torsió i de repressió de l’Estat, a través de mit­jans pro­pis i pri­vats, pot crear dos sis­te­mes entre­lli­gats de pre­venció al seu favor: la por i la divisió. Per tant, s’hau­ria d’impo­sar, de bon començament, una uni­tat de propòsit bàsica­ment política que plan­tegi una coor­di­nació entre els dis­tints àmbits (jurídic, ins­ti­tu­ci­o­nal i mediàtic) i espais (naci­o­nal, esta­tal i inter­na­ci­o­nal) de lluita, però amb un espe­rit inequívoc: com que els judi­cis seran con­tra per­so­nes com­pro­me­ses amb el dret d’auto­de­ter­mi­nació, la cam­pa­nya ha d’estar ins­pi­rada en la con­se­cució estratègica d’aquest dret, i amb les garan­ties que qual­se­vol Estat hau­ria de tenir com a exigència democràtica.

En aquest sen­tit, el propòsit polític uni­tari hau­ria de pre­veure la con­se­cució de tres objec­tius bume­rang: aixe­car acta de les vul­ne­ra­ci­ons de drets civils i polítics come­ses per l’Estat, al llarg de l’últim any, en relació amb la lluita popu­lar pel referèndum de l’1-O; fer evi­dent que aques­tes vul­ne­ra­ci­ons s’han estès com una taca d’oli en tots els àmbits de les lli­ber­tats indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves, i acon­se­guir nous suports per a un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya.