OPINIÓ
SOCIÒLEG - 15 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Persistència

JOSÉ RODRÍGUEZ - SOCIÒLEG

Els inde­pen­den­tis­tes tenim la capa­ci­tat de refer-nos de tots els cops que ens intenti fer encai­xar l’Estat. Ens han fet de tot, han engar­jo­lat els nos­tres líders i els que no han pogut atra­par han hagut de mar­xar a l’exili. Ens fan caure mul­tes que hem de pagar amb cai­xes de soli­da­ri­tat. Cen­su­ren les nos­tres webs. Ens ato­nyi­nen a cops de porra. Ens apli­quen la llei mor­dassa. Anul·len els drets dels nos­tres dipu­tats. Per­se­guei­xen les nos­tres enti­tats i tenen les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons al punt de mira de la seva legis­lació repres­siva. Però tot això que ens fan, tot i el pati­ment que pro­voca no ens atura. Tots els inde­pen­den­tis­tes amb qui parlo, del sec­tor més com­ba­tiu o del per­fil més pragmàtic, cap ha renun­ciat a la inde­pendència. Alguns dema­nen que sigui ja, d’altres cre­iem que ens cal una millor posició de força, però cap de nosal­tres hem renun­ciat a l’objec­tiu final.

També estem sobre­vi­vint a una bata­lla soter­rada entre famílies inde­pen­den­tis­tes i als movi­ments, alguns benin­ten­ci­o­nats i d’altres en una clara cons­trucció de pro­jec­tes per­so­na­lis­tes, de lami­nar l’espai polític de l’inde­pen­den­tista del cos­tat. Estem tirant enda­vant tot i la lluita intes­tina. El lide­ratge que exer­cia l’ANC s’ha anat des­fent i ara repre­senta una part més petita de la soci­e­tat, però tenim la sort que Òmnium ha aga­fat aquest relleu. Tenim un govern on tots ens mirem una mica de reüll sense saber si ens podem refiar els uns dels altres. Tenim un bon gui­ri­gall als grups par­la­men­ta­ris i la con­fiança al Par­la­ment entre for­ces inde­pen­den­tis­tes deixa molt a desit­jar.

Ens manca la cons­trucció de con­sen­sos de les for­ces soci­als i polítiques inde­pen­den­tis­tes, un cert dis­curs que puguem com­par­tir els opi­na­dors i intel·lec­tu­als inde­pen­den­tis­tes, ja que no tenim un esce­nari que ens ajudi a enfo­car els objec­tius comuns. Però tot i això, no estem ni de lluny der­ro­tats. Els líders a la presó i a l’exili con­ti­nuen tenint idees, pro­pos­tes, i fan de veus, cadascú en el seu rol, de la lluita anti­re­pres­siva d’un movi­ment democràtic. Tenim bones bases per seguir crei­xent i tenim bones bases en els pro­jec­tes muni­ci­pals d’esquerra per començar a fer mos­se­ga­des a l’espai dels comuns i soci­a­lis­tes. A més el nos­tre ene­mic pateix la paràlisi de no saber què fer per der­ro­tar-nos. Encara se sorprèn que con­ti­nuem tos­su­da­ment alçats i ara ja no sap ni on ens pot col­pe­jar.

L’únic luxe que no podem per­me­tre’ns és dei­xar de ser per­sis­tents. La nos­tra insistència a seguir inten­tant-ho farà que en algun moment dei­xem de come­tre errors i comen­cem a encer­tar-ho. Si ara que estem en el moment de més des­con­cert i manca de lide­ratge el movi­ment no té manca de capa­ci­tat, ima­gi­nem-nos que ho comen­cem a fer bé. Per tant, no importa que ens equi­vo­quem, que ens cri­ti­quem entre nosal­tres, que no acon­se­guim encara con­sen­sos, per­sis­tim, ja ho acon­se­gui­rem. És la per­sistència el que ens por­tarà a la victòria.