Un atzucac després de dos anys d'estratègia

D'ençà de les últimes eleccions, la tàctica dels partits sobiranistes ha anat canviant i buscant cada vegada noves eines per no quedar encallada

S'ha produït una evolució semàntica i argumentativa per gestionar el procés, que ha deixat enrere paraules com ara ‘Estat propi' i ‘referèndum' per reforçar, ara, ‘eleccions plebiscitàries'

15/12/14 00:00 BARCELONA - ANNA BALLBONA
En els últimsdos anys tots els partits han tingut, d'una manera més o menys accentuada, tensions

El professor de dret quebequès Daniel Weinstock deia l'altre dia a Barcelona que el rebuig del govern espanyol al fet que es pugui celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya situava ara la cruïlla en el terreny de l'estratègia i de control de la pressió. L'actual atzucac en què es troben els dos grans partits sobiranistes a l'hora d'acordar les condicions d'unes eleccions plebiscitàries fa pensar que ara la pressió es concentra en el quadrilàter català.

La tàctica política del sobiranisme, que en els últims dos anys –d'ençà de l'última contesa electoral– ha anat trobant noves vies i salvant obstacles, ara està encallada. És el moment en què el càlcul electoral pesa més. En aquests dos anys, però, les accions estratègiques dels partits i també la seva explicació semàntica i argumental han anat canviant. Els líders dels partits han trasmudat de formes i discurs per, segons deien, donar resposta política a un clam que fins ara s'ha considerat majoritari.

Sol, reforçat i incertesa

El 25 de novembre passat, quan el president Mas va fer la conferència per anunciar el seu full de ruta, feia dos anys de les eleccions al Parlament. Unes eleccions que van portar CiU a una forta davallada, mentre que ERC va doblar el nombre d'escons i va passar a ser la segona força. Això va obrir el ventall de múltiples lectures sobre el poder real del sobiranisme dins del Parlament, lectures que han arribat fins avui. Mentre que Mas s'ha hagut de sentir aquests dos anys que governava només amb 50 diputats, d'altra banda, els quatre partits a favor del dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, que a dia d'avui sumen 87 escons) han escenificat la seva força. És el cas de la imatge del dia que es va fer pública la pregunta per a la consulta, justament el 12 de desembre d'ara fa un any.

Del “Mas, sol no pot”, el titular d'aquest diari l'endemà de les eleccions, es va passar a un govern estable gràcies al suport d'ERC, amb la consulta del 9-N com a fita comuna. La crisi de confiança que es produeix quan Mas anuncia la nova consulta, plantejada com un procés participatiu, després de la nova prohibició del Tribunal Constitucional, porta al final de l'estabilitat de govern. Del líder reforçat pel 9-N, que a rebuf d'aquell triomf simbòlic planteja unes noves regles de joc el 25 de novembre, es passa a la situació d'incertesa, quan la proposta de Mas d'eleccions referendàries amb llista única no troba el suport de cap altre partit.

A cada etapa, sacsejada

La declaració de sobirania del Parlament, el 23 de gener de l'any passat, va significar l'obertura del procés i també de les esquerdes. Cada etapa que s'ha cremat en aquests dos anys ha comportat una sacsejada. Amb la seva posició davant de la declaració, el PSC va entrar en el bloc unionista, per bé hi va haver l'oposició dels catalanistes del partit. I això només seria el començament d'un seguit d'escissions i friccions, amb una crisi sostinguda dins del PSC. D'aquella declaració de sobirania, CiU i ERC en van sortir conjurant-se per fer més partícips ICV i la CUP en el camí de la consulta. La pretensió va fructificar en la imatge d'unitat de quan es va fer pública la pregunta. Bé, la doble pregunta amb què s'aconseguia acontentar els sectors que advoquen per la recerca d'un encaix amb Espanya, a priori concentrats a Unió i ICV–EUiA.

Fulls de ruta dispars

L'endemà de les eleccions de fa dos anys, el líder d'ERC, Oriol Junqueras, va exigir a CiU que trenqués els pactes que mantenia amb el PP, un gir social i “una agenda nacional clara i precisa” que culminés en un referèndum d'autodeterminació. El mateix dia, Mas admetia que no podien “exercir un lideratge únic” i que el referèndum es faria. ERC va garantir l'estabilitat a Mas i el clímax de les bones relacions amb els convergents es va produir amb l'acord per a la pregunta. De fet, l'endemà mateix d'aquest acord ERC es mostrava oberta a entrar en el govern. La bonança va durar mesos, fins que aquest darrer agost una reunió entre Mas i Junqueras va suposar l'inici del glaç de les relacions.

El nom fa la cosa

La semàntica sobiranista d'aquests dos anys ha anat canviant a mesura que es cremaven etapes i es buscaven noves eines per tirar endavant el procés. La progressió ha estat si fa no fa aquesta: dret a decidir, Estat propi, referèndum, consulta, procés participatiu i nova pantalla. I aquí s'ha encallat l'estratègia. CiU, ERC i la CUP estan a favor de l'avançament electoral per donar-li un caràcter plebiscitari. Unió és partidària d'esgotar la legislatura, mentre que ICV–EUiA no li reconeix el caràcter referendari. A banda d'això, CiU i ERC estan embrancats en la discussió de les llistes –si única o paraigua–, que és també el principal aspecte a què ha quedat reduït ara el debat. Si referèndum i Estat propi eren termes habituals a l'inici del mandat i durant l'any 2013, després, d'una manera progressiva, són bescanviades per d'altres: consultanou 9–N oprocés participatiu i plebiscitàries.

Quan Mas anuncia el nou 9–N, també fa pública de manera solemne que les plebiscitàries han de ser “el referèndum definitiu”. Abans aquest concepte només havia aparegut com una hipotètica via, sovint en condicional. Per exemple, el març de l'any passat, Josep Rull, llavors secretari d'organització de CDC, ara coordinador general, va dir que no descartava unes plebiscitàries. La vigília de l'Onze de Setembre del 2013 (el de la Via Catalana) CDC va apuntar que en cas de no poder fer la consulta plantejaria unes plebiscitàries i, si les guanyava, declararia l'Estat català.

Tensions a cada casa

En aquests dos anys de viratge sobiranista, el nou camí ha generat tensions en el si de tots els partits. Tots. Fins i tot s'ha acabat emportant líders polítics (com ara Pere Navarro i el degoteig de baixes al PSC). La corrupció també ha fet que la foto canviés força (Jordi i Oriol Pujol). Les picabaralles entre CDC i Unió han estat una constant, amb l'intent de Josep Antoni Duran i Lleida de crear un espai centrista. ICV–EUiA surt del bloc sobiranista amb el plantejament del nou 9–N, però hi torna a entrar amb les prohibicions de Madrid, sense resoldre les seves ànimes sobiranista i federalista. D'ençà del distanciament amb CiU, ERC ha donat mostres de precipitació i nervis. La CUP va mantenir una actitud constructiva amb el 9–N, per bé que l'abraçada afectuosa d'aquell dia entre Mas i el diputat David Fernández li va costar, a aquest, algunes crítiques de dins del seu grup. Amb tot, les enquestes no paren de donar uns resultats que capgirarien força l'actual panorama al Parlament, amb la irrupció, a més, de Podem. Fins i tot el futur d'algunes forces polítiques tradicionals ara és una incògnita.

El no sense concessions

“Els catalans han dit que no a la separació d'Espanya, han desautoritzat Mas i el seu projecte de separació.” Això ho deia la presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, just la nit electoral del 25 de novembre de fa dos anys. Ni ella ni el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ni les forces unionistes s'han bellugat un mil·límetre d'aquí. Amb tot just la declaració sobiranista del Parlament, Rajoy va dir que aquest era “un gest inútil” i, en paral·lel, va engegar el procés judicial, que és com ha tractat el problema català, acompanyat d'un to de menysteniment. Era la primera d'una tirallonga d'impugnacions del Constitucional a qualsevol moviment que ha proposat el govern català: a més de la declaració de sobirania, han quedat impugnades la llei de consultes, la primera i la segona convocatòria de consulta i els decrets per crear comissions de control i seguiment del 9–N.

Del plasma a les visites llampec.
La compareixença pública en una pantalla de plasma és el símbol del distanciament del president espanyol, Mariano Rajoy, a l'hora de donar explicacions sobre qualsevol problema. Darrerament, i coincidint amb el clima electoral, s'ha abonat a les visites llampec a Barcelona. També ha tingut crítiques per falta de mà dura amb el problema català. El rei d'Espanya, Felip VI, ha vingut tres vegades des que va ser coronat, al juny.
Darrera actualització ( Dilluns, 15 de desembre del 2014 00:00 )