ARTICLES
15 desembre 2015 2.00 h

Desconnexió i dependència

JOSEP-MARIA TERRICABRAS

Una gran majoria de catalans hem desconnectat fa temps d'Espanya. Ha estat una desconnexió mental que ens ha dut a fer cada cop menys cas del que passa allà i a riure'ns amb més alegria de les bestieses que hi sentim. Així s'expliquen en bona part els excel·lents resultats obtinguts en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Perquè aquelles eleccions, les hem guanyat clarament els partidaris de la independència. Els nostres adversaris han adquirit el rar costum de negar les evidències, sobretot les referides a Catalunya. I la mateixa nit de les eleccions van rebregar les matemàtiques, els resultats i el sentit comú per acabar dient que havien guanyat ells. Resulta senzillament patètic que la candidata de Ciudadanos, amb 25 diputats, reclamés que plegués el presidenciable de la candidatura que en va obtenir 62; és a dir, que en tenia més del doble. Amb gent que exhibeix aquesta capacitat analítica, tremolo de pensar el que li pot passar, a Espanya, en el futur. Sort que això ja no m'afectarà. Desconnexió.

Les coses s'han de fer per passos. Sense pausa, és clar, però també sense pressa

em preocupa, però, que la desconnexió encara no sigui total, que molts dels guanyadors hagin quedat contaminats per la insensatesa dels perdedors. N'hi ha que, quan a Madrid diuen que hem perdut, s'espanten tot i haver guanyat; quan allà diuen que no ens en sortirem, s'ho creuen; quan aquells mitjans de comunicació bramen i vociferen contra nosaltres, tremolen i dubten. Això vol dir que, molts dels que es pensen que ja han desconnectat, encara no ho han fet del tot, encara estan massa pendents d'uns adversaris que ja haurien haver deixat de banda, que en són encara massa dependents. I, estranyament, no s'acaben de fiar prou dels que ens han acompanyat fins aquí. La desconfiança envers la nostra gent no està gens justificada. No entenc, en canvi, com es pot justificar la confiança en l'adversari.

Potser sí que les coses no van tan de pressa com ens agradaria que anessin. Jo tampoc no vull que ens encantem pel camí, però sé que la independència, el naixement d'una República nova, és una operació difícil i costosa que necessita temps. Les coses difícils no s'arreglen amb jocs de mans o amb paraules boniques. Les dificultats hi són i amb entusiasme i coratge no n'hi ha prou. També ens calen lucidesa i paciència.

Alguns amics, però, no solament volen la República de seguida, sinó que també volen que ara mateix la presentem ja ben acabada i al seu gust. I diuen coses tan sorprenents com que no l'acceptaran si no se'ls explica exactament com serà. Com volen que ho expliqui ningú això? Primera, perquè el futur no el coneix ningú. O és que algú pot assegurar que arribarà viu al vespre? Segona, perquè la República serà allò que d'aquí a un parell d'anys decideixin els ciutadans en eleccions lliures, després d'aprovar la nova Constitució. Ara es tracta d'obrir la porta, de fer possible la República. No podem dir encara com serà, només podem marcar una mica el camí que ens agradaria que fes. La Constitució que aprovarem ho deixarà més clar. I els ciutadans decidiran, quan vagin a votar cada quatre anys, quins grups i partits han de fer realitat aquella Constitució. Les coses s'han de fer per passos. Sense pausa, és clar, però també sense pressa.

Si centenars de milers de ciutadans ja han desconnectat mentalment, si la majoria del Parlament decidirà d'aquí a poc de tirar el projecte endavant (ho farà, és clar), això vol dir que la desconnexió política també està en marxa. La por no ens ha de fer traïdors. No en donem la culpa als altres.