OPINIÓ
15 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Urgències

JOSEP HUGUET BIOSCA
“Tenim urgència per des­mun­tar tota una sèrie de mites que estan fent mal

Estem pas­sant un dels pit­jors moments, fins ara, en el procés de cons­trucció de la democràcia cata­lana. La inca­pa­ci­tat de com­par­tir la diagnosi sobre allà on som, cap on hem d’anar i com hi hem d’anar, està dei­xant el ter­reny lliure perquè, en absència de direcció política i social, pro­li­fe­rin ini­ci­a­ti­ves que van des de les benin­ten­ci­o­na­des però inútils per des­co­or­di­na­des, fins a les que pri­o­rit­zen una deter­mi­nada estratègia en con­flicte amb la línia neta­ment pacífica seguida fins ara pel movi­ment per l’auto­de­ter­mi­nació i la inde­pendència i que esdevé con­tra­pro­du­ent per a aquesta fina­li­tat, perquè fa dis­mi­nuir el suport entre els pro­pis i faci­lita el relat a l’espa­nyo­lisme radi­cal per blin­dar o per ampliar la seva base sociològica a Cata­lu­nya i a Espa­nya.

 

Tenim urgència per des­mun­tar mites que ens estan fent mal. El pri­mer mite és pen­sar que només amb les apel·laci­ons al poble i a les mobi­lit­za­ci­ons sense pre­ci­sar qui­nes ja ens en sor­ti­rem. El segon mite és basar la victòria en el sim­ple eixam­pla­ment elec­to­ral del sobi­ra­nisme. Con­dició necessària però abso­lu­ta­ment insu­fi­ci­ent havent escol­tat rei­te­ra­da­ment, fins i tot a líders del PSOE, que les majo­ries molt abso­lu­tes ser­vi­rien com a màxim per fer retocs en el marc cons­ti­tu­ci­o­nal. El ter­cer mite també és elec­to­ra­lista, perquè posa totes les expec­ta­ti­ves en uni­fi­car en una sigla l’oferta elec­to­ral o en l’emergència de nous líders molt sabe­ruts que arra­sa­ran a les urnes. Una altra versió de la mateixa fal·làcia. Quart. Creure que, el govern autonòmic, deso­beint n’hi ha prou per gua­nyar l’Estat, sense reconèixer que si una lliçó va donar l’1-O era la feblesa en poder coer­ci­tiu –poder d’auto­de­ter­mi­nació– de la Gene­ra­li­tat.

Cinquè, Creure que la poli­cia cata­lana ha de ser lle­ial a la pro­posta política inde­pen­den­tista, men­tre s’és incapaç de depu­rar actu­a­ci­ons que no són neu­trals, per exem­ple la impu­ni­tat de la violència fran­quista o les extra­li­mi­ta­ci­ons en l’exer­cici de les fun­ci­ons d’ordre. Sisè. Abu­sar de les cri­des a la no-violència com un man­tra quan encara es con­fo­nen el paci­fisme o les acci­ons para­vi­o­len­tes amb la no-violència.

Setè. Els par­tits polítics i les orga­nit­za­ci­ons soci­als, alguns amb un retard esfereïdor, no han trans­for­mat les seves estruc­tu­res orga­nit­za­ti­ves per ade­quar-les a un marc d’estat d’excepció. Les orga­nit­za­ci­ons no s’han remo­de­lat per tal que allò que és ruti­nari, acti­vi­tats cul­tu­rals, simbòliques en el cas d’enti­tats o acti­vi­tats elec­to­rals i ins­ti­tu­ci­o­nals per part dels par­tits polítics, no con­tinuï absor­bint quasi el 100% de recur­sos humans i pres­su­pos­ta­ris d’aquests orga­nis­mes.

Vuitè. El mite del momen­tum que va cre­ant expec­ta­ti­ves sobre noves dates màgiques sense haver-les pre­pa­rat. Així anem cre­mant car­tut­xos cada vegada més en una degra­dació lamen­ta­ble del que era la capa­ci­tat mobi­lit­za­dora dels set anys ante­ri­ors.

Novè. El mite de “farem coses que no s’enten­dran”. Doncs, mala­ment, perquè si no ho ente­nem és que segu­ra­ment no té expli­cació. La població és més asse­nyada del que alguns lide­rat­ges sem­blen con­si­de­rar-la per activa o per pas­siva. Que es parli clar i us pro­meto que tots ho enten­drem.

Desè. Pen­sar que sobre­ac­tu­ant cada lide­ratge arram­blarà més suports. Pot­ser sí, però a costa de dis­mi­nuir les pos­si­bi­li­tats d’èxit del con­junt. Se sap que en con­ver­ses pri­va­des entre diri­gents ja es com­par­teix en bona part la diagnosi: tenim un estat vio­lent al qual ni la força del vot ni la insur­recció que pugui jus­ti­fi­car encara més la seva violència, no faran doble­gar. Que cal pre­pa­rar-se per a un període més o menys llarg de des­gast on hem de mirar de des­gas­tar-nos poc nosal­tres i molt els pilars de l’estat. Que aquest des­gast només s’obtindrà amb l’estratègia no-vio­lenta molt pla­ni­fi­cada, amb calen­dari, amb esca­lo­na­ment de les fases, amb rebuig fron­tal als para­vi­o­lents. Però això que es reco­neix en pri­vat, ara per ara, no es tras­llada en públic per afany elec­to­ra­lista de par­tit i de pro­ta­go­nisme d’enti­tat.

Final­ment, una reflexió que l’escocès Sal­mond va gosar fer en una entre­vista recent. Els cata­lans estan massa cen­trats a deba­tre quina és des de les pròpies for­ces la millor estratègia, men­tre que la pri­o­ri­tat hau­ria de ser estu­diar molt a fons i com­par­tir l’anàlisi sobre qui­nes són les estratègies de l’Estat i els seus ali­ats. Conei­xent bé l’ene­mic/adver­sari és com s’arri­ba­ran a defi­nir cor­rec­ta­ment les estratègies pròpies. Aquí tenim les urgències.