El periodisme predictiu acostuma a fer mal paper, i jo no sé com alguns encara insisteixen a practicar-lo. Prou feina dóna explicar el que ha passat o passa. Tot allò que els vaticinadors havien dit que Artur Mas no faria, l'ara expresident ho ha acabat fent. Des de posar les urnes de la consulta i trobar-ne la pregunta fins a plegar de qualsevol càrrec. Va dir: si plego de president no aspiro a cap altre col·locació política de caràcter públic i em dedicaré a “refundar” el partit. No se'l van creure, com és habitual: ¿com podia renunciar a l'acta de diputat si, estant investigat per la justícia, perdria la impunitat parlamentària? Doncs ho ha deixat. Els que no escarmenten diuen ara que a Mas se li ha acabat la carrera política. Si la seva voluntat és que no s'acabi i tingui futur, jo estaria felicíssim de la profecia dels que no n'encerten cap. El dia que li diguin que no li tocarà mai la rifa, jo, que no jugo mai a res, correré a adquirir el seu mateix número. Hi ha de totes maneres una excepció: se'l van creure, alguns perquè ho desitjaven, quan va dir que no renunciaria a ser president i ens conduiria a noves eleccions, el març. Hi va renunciar l'endemà mateix. Per motius polítics insuperables i també per no donar la raó als que li volen endevinar les intencions. No parem de dir que la política és imprevisible perquè un qualsevol factor la pot alterar, i la volem domesticar i fer matemàtica.
També afirmen que no podrà “refundar” el partit. En aquest punt hi estic d'acord, perquè penso que no li cal. Un partit amb tants seguidors i que troba en poques hores un substitut presidencial és una màquina que s'ha d'endreçar, que s'ha de posar al dia i que s'ha de reforçar, com qualsevol partit polític del món que no vulgui quedar enrere, però “refundar”? Què vol dir “refundar”? Si significa tot el que acabo de dir, sigui. No cal usar paraules impressionats que indiquen que tot s'ha de fer de cap i de nou i excavar-ne els fonaments, que són la part més sensible i important de qualsevol construcció.
Raül Romeva, conseller d'Exteriors del nou govern Puigdemont, ha insinuat que compta amb Mas i el seu capital polític i d'imatge per projectar les ànsies de Catalunya pel món. Si els pronosticaires diuen que no ho acceptarà, ja hi podem comptar. Sigui com sigui, faria bé d'avenir-s'hi. En altres països l'experiència dels expresidents és aprofitada a fons pels governs, encara que siguin de signe oposat. Aquí, tant el tripartit com el mateix Mas van mantenir ociós Jordi Pujol, el polític més prestigiós a l'exterior. Quina pena i quin desastre, per cert, que Pujol no hagués pogut acompanyar la investidura de Puigdemont al costat dels presidents Maragall i Montilla. Qui ho hauria previst fa un any i mig...
