OPINIÓ
LLICENCIAT EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA - 16 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

Pressupostos, sí o no?

JORDI FONT - LLICENCIAT EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA
“El plet Cata­lu­nya-Espa­nya no podrà tor­nar a la taula del diàleg i del pacte fins després de la via judi­cial, en mala hora oberta pel naci­o­na­lisme cata­lanòfob del govern espa­nyol

Les veus de l’inde­pen­den­tisme que s’opo­sen a donar suport als pres­su­pos­tos del govern Sánchez venen a dir que aquests, per bons que siguin, no són cap solució al con­flicte polític en curs, que fer-los cos­tat seria bara­tar les coses. I cal con­ve­nir que, més enllà de la con­seqüència que en tre­uen, tenen tota la raó. La vice­pre­si­denta Calvo no s’ha estat de dir-ho: les pre­vi­si­ons dels pres­su­pos­tos espa­nyols per a Cata­lu­nya no són cap con­tra­par­tida política de res, sinó allò que és just que sigui. Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc.

I és que el plet Cata­lu­nya-Espa­nya, com tot­hom sap, no es redu­eix a diners. No es tracta de la tòpica “pela” que, per a alguns gro­llers, és l’alfa i l’omega de les ànsies dels cata­lans. Es tracta del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal i de les deri­ves que aquest ha patit en direcció opo­sada a les expec­ta­ti­ves que el cata­la­nisme plu­ral d’ales­ho­res hi havia dipo­si­tat. Es tracta de la hiber­nació del con­cepte naci­o­na­li­tat, que va ser una de les claus de la incor­po­ració del cata­la­nisme al pacte cons­ti­tu­ci­o­nal, sense que hagi meres­cut el més mínim desen­vo­lu­pa­ment en qua­ranta anys. Es tracta de la latència assi­mi­la­dora que s’ha fet sen­tir en mul­ti­tud d’oca­si­ons des l’intent d’“har­mo­nit­zació” que va tenir lloc l’endemà mateix del cop d’Estat del 23-F. Es tracta de la manca de polítiques del govern de l’Estat en favor del català, quan no de la seva inhi­bició cul­pa­ble davant de la guerra lar­vada o des­ca­rada d’algu­nes instàncies en con­tra seu, a València, a les Bale­ars, a Aragó... Es tracta de l’anacrònic i insos­te­ni­ble model radial d’infra­es­truc­tu­res que ha impe­rat, en detri­ment de l’eix medi­ter­rani, i del con­cepte de capi­ta­li­tat única i en tots els ter­renys que li és inhe­rent, en detri­ment de Bar­ce­lona. Es tracta de la manca d’instàncies de cor­res­pon­sa­bi­li­tat de con­junt que fomen­tin la con­fiança mútua i la coo­pe­ració, evi­tant, per exem­ple, la lami­nació de com­petències autonòmiques per les lleis de bases esta­tals. Es tracta de la liqui­dació –para­do­xal­ment, per part del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal– d’una de les colum­nes del pacte ter­ri­to­rial que com­por­tava la Cons­ti­tució del 1978 i que con­sis­tia a donar la dar­rera paraula sobre l’Esta­tut –després del Par­la­ment i de les Corts Gene­rals– al poble de Cata­lu­nya con­sul­tat en referèndum vin­cu­lant... I es tracta, també, és clar, de diners; d’un sis­tema de finançament injust que pena­litza la ciu­ta­da­nia de les zones que més apor­ten a la soli­da­ri­tat inter­ter­ri­to­rial; i d’unes inver­si­ons de l’Estat que, con­gru­ent­ment amb l’esmen­tat model radial, s’han situat, endèmica­ment, molt per sota del que cor­res­pon­dria al per­cen­tatge del PIB que Cata­lu­nya aporta al con­junt.

Els pres­su­pos­tos del govern de l’Estat d’ara inci­dei­xen en aquest dar­rer punt, però en cap altre. Per pri­mera vegada, la inversió esta­tal a Cata­lu­nya s’acos­ta­ria al per­cen­tatge del dar­rer PIB esti­mat (2017), pas­sant al 18%, segons la minis­tra, tal com pre­veia l’Esta­tut pro­po­sat pel Par­la­ment, pac­tat a Corts i refe­ren­dat pel poble de Cata­lu­nya. A més d’ini­ciar-se, a tot l’Estat –i també a Cata­lu­nya–, la reversió de les polítiques aus­te­ri­ci­des pati­des per la ciu­ta­da­nia durant la pas­sada dècada. És difícil defen­sar qual­se­vol tàctica de par­tit que passi per impe­dir aquests pres­su­pos­tos, fora dels par­tits de la dreta espa­nyola ram­pant. Ho és a risc de per­dre molt de crèdit entre la gent, davant de la qual l’inde­pen­den­tisme s’ha esforçat –fins i tot aquells que, en el seu moment, feien osten­tació de la seva excel·lència reta­lla­dora– per aparèixer com a paladí de totes les cau­ses jus­tes i bon­da­do­ses.

No, no con­fon­guem les coses. El govern de l’Estat no ho fa. Donar suport a aquests pres­su­pos­tos no implica bara­tar res. El plet Cata­lu­nya-Espa­nya és una altra qüestió, que no podrà tor­nar degu­da­ment a la taula del diàleg i del pacte fins després de la via judi­cial, en mala hora oberta pel naci­o­na­lisme cata­lanòfob del govern espa­nyol ante­rior i també, cal dir-ho, per la res­posta il·legal moguda pel govern català, endut per la sub­hasta oberta entre els par­tits que l’inte­gren, tots dos a l’encalç de l’hege­mo­nia dins del naci­o­na­lisme català. Cal espe­rar que, després de la ven­ja­tiva acu­sació de rebel·lió i de la infàmia de les pre­sons cau­te­lars, l’immi­nent judici acabi aviat. I que uns indults puguin retor­nar les coses al ter­ri­tori de la política d’on mai no hau­rien d’haver sor­tit. Aquest serà el moment de la veri­tat. El moment en què Cata­lu­nya, amb una inter­lo­cució espa­nyola sen­sata i amb les refor­mes que siguin del cas, haurà d’ava­luar si l’Estat espa­nyol dona les con­di­ci­ons impres­cin­di­bles de l’Estat que la nació cata­lana neces­sita, al menys per a una nova etapa.