LES TRANSACCIONS POLÍTIQUES

Jordi Mercader

JORDI MERCADER

Periodista.

Pactar és de covards

@mercajordi

Simplificar la societat en dos blocs pot aportar rèdits electorals, però impedeix acords posteriors


DIMARTS, 16 DE FEBRER DEL 2016

Pactar és de covards

¿Per què és tan difícil arribar a pactes de govern? A Catalunya la negociació es va eternitzar, i a Madrid encara hi estan embrancats. En última instància, l'únic argument eficaç per tancar acords sembla la por a la repetició de les eleccions, a les represàlies dels electors per tanta immaduresa política i al ridícul internacional per un dèficit democràtic tan lamentable com la incapacitat de gestionar la pluralitat expressada pels ciutadans.

Una explicació amable és la que ressalta la condició de novells en aquest exercici tan natural de la formació de governs de coalició. La justificació alarmant és la que sustenta la sospita que hi ha qui creu encara que pactar l'estabilitat de les institucions és un signe de debilitat, cosa de polítics covards o de traïdors a les idees defensades en campanya. No obstant, és més creïble pensar que la dificultat per establir aliances és conseqüència de la visió bipartidista de la política i de la mateixa realitat: l'acord entre els bons i els dolents de la pel·lícula és altament improbable, ells i nosaltres no tenim res a dir-nos, excepte que estem enfrontats.

Tampoc ajuda al pacte la pretensió de negociar-lo amb la ideologia sobre la taula, juntament amb els historials de gestió de cada un i les últimes notícies sobre gestes delictives de companys dels negociadors. En un diàleg per formar Govern no estan en joc els ideals de cada un, ni es pot exigir que ningú renunciï a les seves conviccions ni a les seves propostes electorals que acaben d'avalar els electors. Simplement, es tracta d'establir acords delimitats i transitoris per poder configurar un programa de govern molt concret, atenent a les condicions objectives de força parlamentària assignades pels electors. No és qüestió de prometre's amor etern ni de perdonar-se pecats anteriors, només és un acord professional per gestionar amb responsabilitat els interessos generals per un període de temps determinat.

La resistència a enterrar la comoditat i els automatismes de les majories absolutes o gairebé absolutes dificulta l'adequació dels protagonistes a les noves exigències de la pluralitat parlamentària. Però no és l'únic factor. La interessada simplificació de la societat en grans blocs, si pot ser només en dos, pot aportar rèdits electorals per als dos adversaris, apel·lant a la por a l'enemic; però a la vegada impedeix els posteriors compromisos polítics. Els tres mesos de tensió i el mateix desenllaç de les negociacions per formar govern a Catalunya són un exemple dels efectes del reduccionisme electoralista.

El mur invisible, però aixecat a consciència en la política catalana, impedeix aprofitar els matisos significatius que es poden percebre als dos costats. Al donar per bona la divisió dels catalans i els partits que els representen entre independentistes i els mal anomenats unionistes, el marge de maniobra per a la governació del país es redueix de forma alarmant, en la situació d'inexistència d'una força majoritària, fins al punt d'acceptar la inestabilitat com a manera de supervivència en el cas del Govern vigent. Les conseqüències d'aquest mur no es limiten al Parlament, arriben a la desorientada política espanyola.

Enfocant els detalls en l'hipotètic bloc antiindependentista es perceben dues posicions molt evidents. La dels unitaristes, defensors de l'Espanya Una, de la unitat que nega les diferències, la de l'«espanyolisme de capa i espasa», segons Azaña, i la dels unionistes, partidaris de l'Espanya Plural, assentada en la concòrdia de voluntats per unir la diversitat, «irreductible a la unitat», com deia el poeta Maragall a Unamuno. Unió i unitat no són sinònims polítics i no s'haurien de confondre. Tampoc el sobiranisme es demostra monolític. L'independentista és un sobiranista que ja ha decidit quina és la fórmula definitiva per a l'expressió del dret a decidir. Però hi ha sobiranistes que creuen que el sobiranisme no és un model d'Estat concret sinó el dret a escollir el més adequat per al país, sigui quin sigui, sempre que respongui a la voluntat expressada democràticament pels catalans.

La distància real entre un unionista autèntic i un sobiranista pragmàtic no justifica la inexistència de diàleg, encara que només busqués la governabilitat del període de transició insalvable fins a conèixer totes les voluntats implicades en el disseny del futur. En tot cas, és innegable que les probabilitats d'acords de govern són molt més altes a partir de les combinacions de quatre grups representatius de sensibilitats perfectament detectables que limitant-se a dos fronts que s'ignoren mútuament i són presoners de la seva falta de cohesió interna.

Periodista
.