La constitució morta

 16/02/2016 00:45

Dissabte va morir Antonin Scalia, el més cèlebre dels magistrats conservadors del Tribunal Suprem dels EUA i, com deia una necrològica, una “icona intel·lectual” de la dreta d’aquell país. El Tribunal Suprem és una de les institucions més característiques del règim polític nord-americà. La seva importància té molt a veure amb la seva autoritat per invalidar les mesures executives o legislatives que, segons els jutges que l’integren, són incompatibles amb la Constitució. Fent ús d’aquesta competència, el juny passat el tribunal va declarar il·legals les lleis de catorze estats de la Unió que prohibien casar-se a persones del mateix sexe. Antonin Scalia va ser un dels quatre magistrats que van votar contra aquesta sentència. Després de fer-ho, va redactar un escrit mordaç argumentant el seu vot. Entre altres coses, hi deia que “els cinc jutges que avui componen la majoria se senten plenament còmodes quan conclouen que tots els estats van violar la Constitució durant els 135 anys transcorreguts entre la ratificació de la Catorzena Esmena i l’aprovació del matrimoni homosexual a Massachusetts el 2003”. Es tracta d’una frase magnífica que, tot i que aquest no fos el propòsit del difunt, serveix per il·lustrar humorísticament la gran plasticitat del règim constitucional americà.

La referència a la Catorzena Esmena s’explica perquè la sentència del Tribunal Suprem argumentava que la prohibició del matrimoni gai era contrària a la clàusula de protecció igualitària recollida en aquesta esmena, que havia estat aprovada l’any 1868, després de la guerra civil i l’abolició de l’esclavitud, per impedir la promulgació per part dels antics estats confederats de lleis restrictives dels drets civils dels negres que no eren inconstitucionals segons els articles originaris de la Constitució del 1787. Scalia pretenia ridiculitzar la sentència apuntant les implicacions retrospectives (de reescriptura de la història) d’una decisió que es desentenia de la in­tenció i dels valors dels qui havien donat força de llei a aquesta vella esmena i la interpretaven a discreció per donar cobertura a un nou dret que no havia estat reivindicat com a tal fins fa unes poques dècades. Però la seva caricatura no feia més que posar en evidència les virtuts polítiques del plantejament que es va acabar imposant, el del que als EUA es coneix com la doctrina de la “Constitució viva”. La doctrina de la “Consti­tució viva” manté que cal adaptar els principis constitucionals no només a circumstàncies que canvien amb el temps, sinó també a maneres d’entendre els valors implícits en aquests principis, que també evolucionen. Scalia, que defensava que el significat del text constitucional era fix i que calia interpretar-lo atenent fidelment les intencions d’aquells (els Pares Fundadors) que el van redactar, era contrari a aquesta doctrina i defensava polèmicament el que anomenava la “Constitució morta”. Podria haver estat un referent per a tots a aquells que s’han esforçat a ­convertir la Constitució espanyola en un cadàver. Però per matar una Constitució no calen mestres.