La mirada neta


 16/02/2016 00:38

Com en Basté, jo tampoc no seré capaç de millorar el que ja s’ha dit d’ella. Aquestes darreres hores han estat intenses en emocions i paraules, expressió sincera de l’amor que va congriar en vida. La Muriel va esdevenir un referent estimat, i la seva sobtada mort ha deixat el país commocionat. Per això mateix s’acumulen els articles i declaracions, i qualsevol afegit serà sobrer. Sens dubte, ho serà aquest article, que només s’excusa per la necessitat personal de deixar escrit el que sento.

La Muriel... Encara estem convençuts que tot plegat ha estat un malson col·lectiu, la broma fosca d’algun aprenent de bruixot. En qualsevol moment sentirem la seva veu pausada a la ràdio, o la figura aparentment fràgil al televisor, o l’escoltarem en un acte, amb aquell somriure que ha estat la metàfora del nostre procés na­cional. Amb la Muriel l’independentisme ha après a ser elegant sense deixar de ser rotund; pacient sense deixar de ser compromès; ordenat sense deixar de ser revoltat.

Si el president Mas el va dotar de la corbata i la Carme Forcadell, de la veu ciutadana, la Muriel hi va afegir el somriure, l’arma més poderosa de totes. No cal dir que també va ser una fina estratega, una pacient negociadora, la dona que desfeia els nusos gordians que frenaven el pas. I des de la seva imatge delicada, emanava una força que era indestructible.

Ha dit d’ella el president Mas que era “la millor de tots nosaltres”, perquè reunia totes les virtuts de la política i cap dels seus defectes. Res a afegir a una definició que li fa justícia. Per això, perquè tots sabíem que estàvem al costat d’una dona extraordinària, la seva mort ens ha deixat ferits i abatuts..., amarats d’una tristor que ens agermana tant com els somnis que compartim. El procés català està farcit d’idees, de raons, de drets, i som molts els que hem dedicat temps i energia a bastir un argumentari ­sòlid. Però més enllà de la ment col·lectiva que està dissenyant ­aquesta aventura de llibertat, hi ha un cor que batega emocions profundes, no endebades els sentiments, en els processos d’emancipació nacional, traven les complicitats, les xarxes ciutadanes, la força del nosaltres que ens defineix. I si algú conciliava aquesta emoció pregona, feta de memòria i de resistència, de respecte pel passat i de determinació en el present, era la Mu­riel. La raó i l’emoció. La paraula i el somni. La miraves i tot semblava més fàcil, menys atzarós, més immediat. Era el jonc que sap vinclar-se quan la tramuntana el sacseja, però torna ràpidament a posar-se dret, imbatible.

Per ella, des d’una fonda tristesa, aquest bocí precís de la bella Lletra a Dolors, de Martí Pol: “Més tenaçment que mai m’esforço a créixer / sa-
bent que tu creixes amb mi: pro­jectes, / il·lusions, desigs, prenen ­volada / per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, / i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los”. Així serà, estimada.