ECONOMIA
16 abril 2018 2.00 h

LA CRÒNICA

No hi ha carrers prou grans

MARGA MORENO
En Santi va anar dissabte a la convocatòria per les pensions i ahir enllaçava amb la del carrer Rubianes
Hi ha una familiaritat que no neix de la coneixença mútua, sinó de les diades de catarsi col·lectiva

Va ser el dia en què mig Barcelona es va tintar de groc, mentre l’altra mitja s’anava buidant, barri a barri, fent corrua amb els que arribaven de fora de la capital, tots desfilant cap al Paral·lel. Al metro ja es fan amistats, i viatgers que no es coneixen de res intercanvien consells sobre possibles itineraris, consultant i compartint la informació de les xarxes socials. Falta molt perquè comenci la manifestació, però tothom dubta sobre la millor opció per arribar-hi. La gent no té clar quina combinació l’acostarà més a la protesta, perquè les imatges als telèfons mòbils indiquen que està tot ple com un ou. Al vagó, llaços, xapes, pins i bufandes, tots grocs, estelades i cartells a favor dels presos, dels CDR, de Valtonyc...

Els passadissos dels transbords retornen gent a contracorrent que informa els que hi volen entrar que no s’hi pot accedir, que els trens van de gom a gom. La gentada surt de les estacions i opta per anar-hi a peu. Queda lluny i costarà fer-hi cap, però val la pena. Un sol despietat arruixa els vianants de vitamina D i de suor. Com formigues industrioses buscant el camí de sortida del formiguer negat, els manifestants es resignen a caminar, alguns fins i tot amb dificultats, amb crosses o amb cadira de rodes. I molts cotxets de nens, molts. Tots enfilen la Gran Via o la ronda...

La Maura és traductora, una crac dels idiomes. Ha quedat amb amics, però encara no té clar com s’hi trobarà. Caminem de costat mentre descriu tot un seguit de sensacions que l’acompanyen. De la ràbia a la il·lusió, passant per moments de cansament que també pot ser malenconia, la Maura representa tot el que apleguen les mobilitzacions ciutadanes dels últims anys. I té moltes propostes. La que més repeteix: “És important explicar i fer arribar a tot arreu el que està passant aquí, per desfer la manipulació i les mentides de certa premsa i de certs polítics.” Pedagogia i més pedagogia. I gràcies al seu coneixement de llengües, en fa molta: “Els guirisflipen”, somriu. Ha defensat col·legis electorals i recorda totes i cadascuna de les mobilitzacions. I com ella, molts altres, que evoquen les convocatòries amb aquella familiaritat que no neix de la coneixença mútua, sinó de la complicitat de les diades de catarsi col·lectiva.

De camí, és impossible no fer amics, efímers o no. També n’hi ha que ja ho són i que es busquen i no es troben. En algun moment, hom assisteix a trobades efusives de gent que fa anys que no es veu, com els dos companys que feia més de trenta anys que no coincidien. Fins ahir. Es fan selfies, s’intercanvien dades. “Hem de quedar, tant sí com no!”

Un badoc es mira dues noies embolicades amb una estelada i assaja una gracieta desafortunada sobre la protesta. Elles no hi paren atenció. Una mica endarrere, un home madur remuga en veu baixa, indignat per la mala jeia del noi cap a les joves. Més enllà, una dona diu: “És un infeliç, no hi fem cas.” L’home assenteix: “Contra la ignorància, no s’hi pot fer res; és una batalla perduda.” Entre els manifestants, se senten tots els idiomes possibles. Català amb accents de tot el territori; castellà amb deix andalús, basc, murcià, argentí... El catàleg de samarretes grogues abasta tots els anys de reivindicació i protestes.

En Pau du una màscara amb el rostre de Carles Puigdemont; al seu costat, un grup de joves insten a la vaga general. Les dades oficials abocaran números, però no podran recollir-ho tot plegat. El recompte serà difícil, per no dir impossible. Els carrers adjacents, i alguns de força allunyats, són una marea de gent de totes les edats i condicions. A la Gran Via amb Calàbria, a cinc travessies de la plaça Espanya, una senyora endiumenjada i uns quants nois expliquen la situació al conductor d’un cotxe que ha quedat encallat sense saber ben bé com entre la gentada. Fins i tot aquí se senten clàxons que entonen les notes d’“Els carrers seran sempre nostres” i que són contestats per altres vehicles i motocicletes entrampats, però alegres, entre el caos circulatori. Un grup de mares amb infants m’indica que per tal lloc no s’hi pot passar. “No sé si ens podran comptar, perquè no hi arribem... Però hi som.”

Globus, flors, barrets, nassos de pallasso... La imaginació al carrer amb consignes ja antigues: “Som gent de pau”, als que parlen de terrorisme; “És Puigdemont el nostre president”, als que no el veuen legítim; “No esteu sols”, als presos polítics...

Han passat més de tres hores i la gent es resisteix a marxar. Els que no han pogut ser al moll de l’os s’hi acosten, i els que hi han estat busquen una mica de descans. La set omple les terrasses dels bars i els comerços de pakistanesos, sempre oberts. Alguns s’indignen en sentir les xifres oficials de participants: “Sí home, i què més? No s’ho creuen ni ells!” La Paula i la seva família es retiren, amb una estelada gegantina com un llençol: “Ara anem a buscar un pollastre a l’ast i un tortell.” I és que la militància no és incompatible amb les tradicions dominicals.

En Santi ja té una edat i és de fora de Barcelona, no vol dir d’on, però recorda que hi ha passat el cap de setmana, que dissabte va anar a la manifestació per les pensions dignes i que ara se’n va a veure si enxampa una mica de la festa del carrer dedicat a Pepe Rubianes a la Barceloneta. Si això no és compromís...

Lluny, molt lluny del cor de la marxa, a la rambla Catalunya amb Diputació, continua la festa. La gent, per fi, troba una estació de metro oberta per on començar a recollir-se. Però la complicitat entre llaços grocs continua, i els somriures i la sornegueria no decauen ni després de l’esforç.

Unitat i pau. I ni un paper a terra. Va ser el dia que Barcelona va tornar a demostrar que no hi ha avingudes prou grans per encabir tants crits de llibertat.