OPINIÓ
XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT - 16 abril 2019 2.00 h

A LA TRES

Caps de turc

XEVI XIRGO - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT
“Un any després, el cas de Tamara i d’Adrià Car­rasco pro­ta­go­nit­zen ‘Dor­mir amb les saba­tes posa­des’

No és d’aquesta “màquina gene­ra­dora d’odi” que és TV3 (és una iro­nia, és clar) sinó d’Aixina Pro­duc­ci­ons Audi­o­vi­su­als, una petita pro­duc­tora de qua­tre joves cre­a­dors. I no l’ha emès cap cadena de tele­visió sinó que des d’aquesta mateixa set­mana ha començat a cir­cu­lar només per la xarxa. Però no se’l per­din. És el docu­men­tal Dor­mir amb les saba­tes posa­des, que explica com ara fa un any a Tamara Car­rasco i a Adrià Car­rasco (que entre ells només tenen el cognom en comú, però que ni són parents ni es conei­xien) els va can­viar la vida. Segur que se’n recor­den. Són dos joves acti­vis­tes, l’un del CDR de Vila­de­cans i l’altra del d’Esplu­gues de Llo­bre­gat, que van ser acu­sats de rebel·lió, sedició i ter­ro­risme per haver par­ti­ci­pat, després de l’1-O, en actes de pro­testa. L’un, l’Adrià, ara viu a Bèlgica, exi­liat; i l’altra, a Vila­de­cans, con­fi­nada al seu muni­cipi per una absurda ordre de l’Audi­en­cia Naci­o­nal que no la deixa sor­tir del seu muni­cipi. “No és el cas de la Tamara i l’Adri; som caps de turc”, diu ella en el repor­tatge. Demo­li­dor. Són qua­ranta-cinc minuts demo­li­dors. On queda clar que allò que els ha pas­sat a ells, un dia d’aquests pot pas­sar a qual­se­vol altre. Esfereïdor el relat que en fa la mare, l’àvia i els amics de l’Adrià. “Vivíem enga­nyats”, diu l’àvia en refle­xi­o­nar com és la democràcia espa­nyola, que per­met que en ple segle XXI hi hagi exi­li­ats. Sim­ple­ment, per pro­tes­tar. “No només tenim el dret a mani­fes­tar-nos, sinó que segu­ra­ment tenim l’obli­gació de fer-ho”, hi refle­xi­ona Boye. Són, els deia, qua­ranta-cinc minuts de docu­men­tal, ben fet, ben docu­men­tat, amb ritme, que pas­sen volant. S’indig­na­ran, en veure’l. Però a vega­des indig­nar-se va bé per refle­xi­o­nar en veu alta, sobre­tot ara que és temps d’elec­ci­ons. És un bany de rea­li­tat. “Quan diem ‘No tinc por’ no és veri­tat”, hi admet la mare de l’Adrià. “No és cert. Perquè fa molta por pen­sar que el teu fill, o tu, pots anar a la presó. Fa pànic”, diu. I afe­geix: “Però la por, se n’ha de ser cons­ci­ent, se l’ha de com­ba­tre. Quan ens gua­nyen de debò és quan acon­se­guei­xen que la por ens para­litzi”, con­clou. Mirin-se’l. I s’ado­na­ran que, a banda de Soto del Real i Alcalá Meco, hi ha mol­tes altres pre­sons.