El mirall britànic

La Vanguardia en català | 16/05/2015 - 00:00h


Carles Casajuana


Ja sé que Barcelona no és Edimburg, que Madrid no és Londres, que cada país té una història, unes lleis i unes institucions pròpies i que les comparacions són odioses. Però no crec que ens vagi malament mirar-nos una mica al mirall britànic. S'hi poden aprendre moltes coses.

Allà, els sondejos es van equivocar de mig a mig. ¿Pot passar aquí, també? I tant. Els sondejos són el que són i, si estan ben fets, retraten el sentir dels votants en un moment determinat, però no poden preveure els canvis de parer abans de dipositar el vot. A més, allà hi havia en joc l'estabilitat d'un sistema basat en el bipartidisme, gairebé com aquí, i és lògic que en una situació així les intencions dels votants fluctuïn més que no és habitual.

Després d'aquesta victòria inesperada, ningú no podrà acusar David Cameron de perdre les eleccions per haver pactat el referèndum sobre la independència d'Escòcia. Molts ho insinuaven quan els sondejos pronosticaven un empat entre laboristes i conservadors, i segur que ho haurien dit amb totes les lletres si els pronòstics s'haguessin complert. Hauria estat molt injust i m'alegro que la victòria dels conservadors permeti girar l'argument i dir que Cameron va demostrar coratge i sentit democràtic i que molts el van votar precisament per això, perquè va saber fer front a un problema difícil amb el màxim respecte a la voluntat democràtica dels esco­cesos.

Un cop reelegit, quan va prendre la paraula per agrair la confiança dels ciutadans, una de les primeres coses que Cameron va dir va ser que es comprometia a unir el país i a ser líder de tots els britànics sense excepció. Són frases que poden sonar buides, pur bla-bla-bla, però que agafen un gran valor si un mira els resultats i veu que a Escòcia no va sortir ni un sol diputat conservador i que 56 dels 59 escons en joc els va guanyar el Partit Nacionalista Escocès, que demana la independència. El missatge era clar. Cameron venia a dir que era conscient que un dels problemes dels quals s'hauria d'ocupar seria de salvar la distància entre Escòcia i la resta del Regne Unit i de guarir les ferides causades durant la campanya electoral (moltes per ell mateix, que no es va privar de demonitzar el Partit Nacionalista Escocès). També va dir que vol que Escòcia sigui la nació autònoma amb més competències del món, i els seus col·laboradors van filtrar de se­guida que això es podria concretar en una plena autonomia fiscal en el marc d'una reforma constitucional que convertiria el Regne Unit en un Estat federal. La rapi­desa i la claredat amb què Cameron es va comprometre a posar la seva majoria a treballar per assolir aquests objectius és admirable.

Per la seva banda, el Partit Nacionalista Escocès, que fa molts anys que es presenta a les eleccions defensant sense embuts la independència, i que només va convocar el referèndum quan va obtenir una majoria absoluta al Parlament escocès, va mostrar que accepta la victòria del no de l'any passat i es va comprometre a representar els interessos d'Escòcia a Londres sense forçar un nou referèndum durant aquesta legislatura, per més escons que obtinguessin. És tota una lliçó de lleialtat institucional i democràtica. Amb claredat i coratge, sense tacticismes ni duplicitats.

¿I què es pot dir de la cadena de dimis­sions un cop es van conèixer els resultats? Ni més ni menys que els líders de tres dels cinc principals partits en disputa, Ed Miliband, Nick Clegg i Nigel Farage (a qui després els seus seguidors van demanar que continués). Un gest net i ràpid. Una manera de mostrar als votants que el vot compta i de facilitar la imprescindible renovació dels partits després de la derrota. Sense fer el ronsa ni buscar excuses. Per treure's el barret.

Aquestes eleccions deixen un país polaritzat, amb el nacionalisme escocès d'una banda i l'anglès de l'altra i sense el coixí protector dels liberals i dels laboristes escocesos. Deixen un país condemnat a posar en qüestió les relacions amb la resta de la Unió Europea, un tema que mereix un article a part. Però també deixen un grapat de lliçons sobre com enfrontar-se a problemes molt complicats d'una manera escrupolosament democràtica.

Les eleccions han estat dures. Ningú no s'ha privat de saltar al coll de l'adversari. Però tots ho han fet amb lleialtat institucional i jugant net, i la lliçó més digna de subratllar és que aquesta lleialtat i aquest joc net no resten punts, sinó que en sumen, i molts. Que, en societats democràtiques madures, com la britànica i com ho és cada dia més la nostra, els votants agraeixen que els polítics no els vulguin fer còmplices de cops baixos, de numantinismes constitucionals o d'astúcies oportunistes. Que, al contrari, premien els polítics que mostren altura de mires i sentit d'Estat.