Quan els diaris fan pudor

La Vanguardia en català | 16/05/2015 - 00:00h


Gregorio Morán


El dia que comença una campanya electoral els diaris desprenen una olor característica: fan pudor de trampa, des de la primera pàgina. Una campanya electoral és com el que en la meva infantesa es deia "lluita lliure", en què pujaven uns tipus al ring, uns pocavergonyes baquetejats per la vida que exhibien les seves males arts en un combat en gene­­ral arreglat. Crec que la faceta presumptament esportiva de la lluita lliure ha desaparegut potser perquè no ha superat el descrèdit. Es va reciclar en la baralla per les urnes.

Ara són les campanyes electorals. He mirat cap enrere, cosa que cada vegada m'agrada menys, i m'he adonat que he viscut amb intensitat totes i cadascuna de les campanyes electorals des del juny del 1977, incloent-hi les d'Euskadi i Catalunya. Aclaparador. Un detall significatiu: abans, els partits que alguns diuen tradi­cionals -aquí mai no hi va haver res menys tradicional que un partit polític- recorrien a la publicitat dels diaris, els cartells, un espot publicitari i una falca radiofònica... Això es va acabar, i en la meva condició de veterà en celebracions electorals em pregunto per què.

El mercat publicitari ha caigut tan baix com l'economia espanyola. Ara es compren els mitjans de comunicació, és una fórmula sense gaires costos perquè tots són al grup capdavanter i al final fem comptes. Però els partits polítics que tenen gent molt sagaç per als negocis han descobert una fórmula més barata o, com es diu ara, "que re­dueix costos". Comprar periodistes, o més precisament llogar-los, perquè el periodista polític té una caducitat similar a la dels iogurts.

Una modesta proposició, a l'estil de Jonathan Swift. Si els productes que comprem a les botigues porten uns codis que ens instrueixen sobre les seves propietats, el que tenen i el que manquen, jo demanaria que els columnistes periodístics, i ultra això, els més corruptes per necessitats periodistes de pa i estovalles, classe tropa, incloguessin a l'hora de posar el seu nom un asterisc i al final del text es detallessin les seves múltiples activitats: assessor d'aquest polític o aquell altre, membre de la Fundació X, col·laborador en els programes del partit, i tertulià en vuit, sis o cinc programes radiotelevisius... Ho considero un deure de dignitat professional. Si un periodista escriu editoria­ls per a un diari de centre conservador, o nacionalista moderat, després no pot escriure una columna per més salomònica que sigui explicant les bondats del seu propi editorial. D'això se'n diu enganyar el lector.

Ens rebutgen perquè fem uns diaris que farien avergonyir un adolescent de primer de Periodisme. I com que la gent és major d'edat, no està gaire bé de numerari i tanta estafa verbalística li fa pudor de socarrim, ha renunciat a comprar-nos. Quan la lectura d'un diari amb prou feines pren el temps de fer el cafè del matí a la barra d'un bar és que estem acabats. Som kleenex.

Abans les campanyes electorals es traduïen en molts diners per als mitjans de comunicació. Els partits feien propaganda i per l'interès que hi tenien la pagaven a molt bon preu. Ja no existeix res d'això. Ara el món és diferent i cadascú l'aborda a la seva manera insidiosa. Jo no puc, sense traspassar les línies vermelles de la meva pròpia autocensura, fer una descripció de la campanya electoral a Catalunya, que és el lloc més proper i més sofrent. Només alguns apunts sense ànim de ser exhaustiu, senzillament per no avergonyir-me de la meva pròpia prosa.

Què s'ha de dir de les entrevistes al Pablo Iglesias de Podem? Un agut entrevistador li va demanar pel "corredor mediterrani" i la unitat de la llengua catalana, i pel que sembla no en tenia idea. Quins collons. Fa tres anys, no més, l'únic corredor mediterrani que operava a la zona era el meu amic Eliseu Climent, amb fons de la Generalitat i no precisament per intervenir en el marc europeu. Si Pablo Iglesias hagués tingut reflexos de veterà hauria respost a l'entrevistador arrogant: "Escolti, il·lumini'm: quan el valencià Alfonso Rus compta els bitllets i arriba a dotze mil, dos milions de pessetes , és català unificat o la variant tronera del valencià?". Ja disposat a preguntar jo li hauria suggerit que repetís "Dotze jutges mengen fetge d'un penjat", per a goig de la parròquia. A la Meseta no ens entenen.

Confesso que això de Pablo Iglesias i Catalunya m'importa una merda. Aquí es dirimeix com s'ha de liquidar Ada Colau, per tant Pablo Iglesias ja no és cap recurs. Tot i això, em diverteix Albert Rivera, el de Ciutadans, perquè està dotat per a la política. No el votaré en ma vida, però sap el que vol i sobretot distingeix un idiota irredimible d'un company de viatge incòmode, cosa poc comuna en aquest terreny en què domina el talent de Quico Homs, el prodigiós parlador.

Quines coses se'ls acuden als columnistes-editorialistes-assessors de la política catalana! Un col·lega es qüestionava si deixaria una criatura que acaba de néixer a les mans d'Oriol Junqueras. A Catalunya som únics, som únics fent-nos preguntes exòtiques per a lectors sentimentals. Jo no deixaria un nen en mans de cap polític. Quina barbaritat. Pobre nano, néixer a la vida als braços d'un impostor, un estafador o un corrupte. Oriol Junqueras em fa fàstic, precisa expressió catalana inexistent en castellà. Tot en ell resulta fals, des del seu aspecte de mossèn embotit fins a les seves maneres de pedagog de les Congrega­cions Marianes, la seva mirada tèrbola i el seu cinisme ingenu. No em negareu que afirmar d'Esquerra que està neta de corrupció "com una patena" és exercir de desvergonyit. Esquerra té la sort que els seus líders són tan efímers que el temps els oblida.

Jo em quedo de totes maneres amb un parell d'imatges d'aquestes eleccions aferrissades. Dec tenir una part sadomaso que lamentablement no he treballat en ma vida i que m'arriba massa tard en edat i pas­sions. A mi Carme Forcadell m'excita. La contemplo a la televisió en els seus mítings, en els seus repetits gestos de monja davant l'arribada dels arrogants anarquistes del 36, ai, disposats ells a tot i ella a sacrificar-se. És una sort que aquesta noia poc afavorida de talent no hagués nascut en temps de Pilar Primo de Rivera. És del 56. Ho vaig entendre quan en la seva entrevista de comiat de l'ANC, a El País, va afirmar amb cara de bruixeta sense llop, nas llarg, boca excessiva, ulls pàl·lids, orelletes de ratolí amb un puntet, cabells de carmelita de Bernanos i un coll que no convida a fer-hi petons: "El procés sobiranista ha tret a la llum molts casos de corrupció". Digui-me'n un! "L'Estat espanyol sabia això dels Pujol i no va fer res". Impressionant!

Però voldria tancar aquesta trista trobada amb una realitat que no ens mereixem amb el cas de la candidata número 4 de la llista per Girona d'Iniciativa; aquesta esquerra que s'entremet en les paraules per dissimular-se. Es diu Marina Pibernat Vila, és a dir, té el pedigrí que els García, Gómez, Fernández que inunden l'independentisme els agradaria posseir. Marina Pibernat Vila va escriure a internet que la "dreta-dreta catalufa" li produïa fàstic. I vet aquí que l'expressió "catalufa" l'ha obligada a posar el seu càrrec a disposició del seu grup polític. Però el més humiliant per a aquest país de tigres de Bengala és que el seu grup va acceptar la renúncia. És com si jo, que no em vaig presentar mai a res, hagués escrit la "dreta-dreta espanyolista em produeix fàstic, por i menyspreu". I m'haguessin fet fora de la llista per políticament incorrecte.

Doncs ho repeteixo, per als que es neguen a entendre-ho: la dreta-dreta espanyolista i la catalufa, que procedeixen de la mateixa­ font i de negocis similars, produeixen fàstic i repulsió. Jo votaria per Marina Pi­bernat Vila, de Girona, la qual no conec, encara que només fos perquè per primera vegada des del 1980 els nois del doblet edito­­rial i la columna salomònica i el tripijoc mediàtic no saben com els anirà la cosa