Passa el que havia de passar?

La Vanguardia en català | 16/05/2015 - 00:00h


Juan-José López Burniol


A Barcelona i a tot arreu està passant el que havia de passar. Per tant, sobren les lamentacions que des del camp sobiranista s'han prodigat durant els últims dies a propòsit del llenguatge aspre utilitzat en algun dels mítings celebrats la setmana passada a la capital catalana, desqualificant "aquesta manera de fer política" i titllant-la, a més, d'"estranya" a la tradició i a les bones maneres pròpies del país. Sota aquest discurs batega el temor que el debat social, introduït de forma abrupta a la campanya electoral, distregui la bona gent del país del que hauria de ser -segons el cànon nacionalista- la seva preocupació exclusiva: la reivindicació nacional, prioritària en unes eleccions que, més enllà de la seva naturalesa municipal, es diu per part interessada que seran la primera volta de les autonòmiques i plebiscitàries a celebrar -"si el temps (polític) no ho impedeix"- el proper 27 de setembre.

El que està passant és, ni més ni menys, que una part significativa de la societat catalana -igual com de la societat espanyola- s'està quedant fora del sistema de democràcia representativa, en què ha deixat de creure. Les causes d'aquest desafecte fa temps que estan assenyalades. Al principi va sorgir una desconfiança creixent cap als grans partits que han estat exercint el poder, alternant-se i entrant en una interrelació sostinguda amb els altres poders en lliça, de manera que ha arribat a agafar un nucli de poder polític-financer-funcionarial-mediàtic que una part de la població ja no veu com el defensor zelós dels seus drets i el gestor imparcial dels seus interessos. A això s'ha sobreposat la consciència clara que els costos de la crisi s'han carregat exclusivament en les classes mitjana i popular, en forma de fortes rebaixes salarials i dràstiques disminucions de les prestacions de l'Estat de benestar, fins al punt que aquesta devaluació interna ha estat la causa fonamental de la bona marxa de les exportacions espanyoles, sobre les quals ha descansat, en no petita manera, la nostra economia durant aquests anys de forta crisi econòmica. I a tot plegat cal afegir-hi la percepció també diàfana de l'augment desorbitat de les desigualtats socials, cosa que ha trencat el principi d'equilibri entre risc, feina i retribució. S'ha oblidat que la principal causa de crispació en les societats modernes no és una rigorosa exigència de justícia social, sinó l'evidència incontestable de desigualtats colpidores. Tot adobat, a més, amb un últim desori: el d'una corrupció creixent.

Així doncs, cal preguntar-se si és estrany que s'hagi format un moviment social nodrit per gent que, indignada per la situació descrita i conscient de la seva desigualtat respecte als instal·lats, pretengui abans que res expressar de manera clara i rotunda la seva ­protesta respecte a una situació que jutja intolerable. La ­resposta a aquesta pregunta només pot ser que es tracta d'un fenomen absolutament normal. Ara bé, també cal donar a aquest moviment el seu abast real, que és el d'una radical protesta davant un sistema que ha ­esdevingut per a molts ciutadans inacceptable perquè no defensa els seus interessos. Per això el vot d'aquests ciutadans és essencialment un vot negatiu, que es refugia en noves formacions ­polítiques al capdavant de les quals hi ha cares també noves, no tant pel que unesi altres tenen d'innovador, ni per l'excel·lència d'uns programes de govern amb prou ­feines coneguts i d'unes trajectòries personals encara incertes, sinó pel que aquest vot té de protesta frontal.

En conseqüència, aquest moviment natural i espontani -encarrilat per Podem i Ciutadans, com ho podria haver estat per unes altres formacions- no anirà amb tota certesa, tant a Catalunya com a Espanya, més enllà de poder incidir en la formació del govern -municipal, autonòmic i central-, que continuarà vertebrat per algun dels grans partits tradicionals, ni de poder influir en la fixació de les seves prioritats. I això ja és molt: tant com dir als de sempre que ja no podran fer sense més el que vulguin. És a dir, aquest moviment ciutadà pot ser -a través de Ciutadans i Podem- el desencadenant del canvi profund, incloent-hi el constitucional, que el sistema necessita amb urgència per subsistir, aprofitant el que té de bo -que és més del que és habitual reconèixer- i corregint les seves disfuncions, que tampoc no són menyspreables, i entre les quals destaquen les de l'Estat autonòmic i, en especial, el cas singular de Catalunya, que s'haurà d'afrontar amb tanta sensibilitat en el diagnòstic com amb perícia en el tractament i coratge en l'execució.

Les forces polítiques emergents tenen al davant un repte formidable i transcendent: modular el discurs polític dels instal·lats al servei de tots els ciutadans. Per això necessitaran tanta visió llarga en el projecte com prudència en l'acció i ­discreció en el to. Si l'encerten, el seu èxit serà de tots, de la mateixa maneraque també serà de tots el seu fracàs. ­Perquè el pitjor horitzó que ens amenaça és el ­dibuixat per un sentit comú renuent a tot canvi.