Miralls o miratges

La Vanguardia en català | 16/05/2015 - 00:00h


Rafael Jorba


Fa un mes, en una anàlisi sobre sistemes electorals, avançava una obvietat en relació amb les eleccions britàniques del 7 de maig passat: en les democràcies el veredicte de les urnes està subjecte als sistemes d'escrutini que determinen el model de partits i la política d'aliances. Es tracta d'una veritat elemental que sovint s'oblida a l'hora d'establir paral·lelismes entre els resultats d'un país i extrapolar-los a un altre. Aquest factor fa que de vegades les conclusions que s'aventuren no siguin tant un mirall de la realitat com un miratge, és a dir, una il·lusió òptica que projecta una imatge allunyada dels fets. Aquest és el cas del Regne Unit, on regeix l'escrutini uninominal majoritari a una volta (first-past-the-post), que atorga l'escó al candidat que guanya a cadascuna de les 650 circumscripcions electorals. Es tracta d'un sistema que afavoreix el bipartidisme (conservadors i laboristes) i aquelles forces polítiques que concentren el seu vot als districtes d'un territori concret.

Deia llavors, i així ho han corroborat ara les urnes, que el Partit Nacional Escocès (SNP) rendibilitzaria els seus bons ­resultats en el referèndum de l'any passat i multiplicaria els seus sis escons de les eleccions del 2010 (n'ha sumat 56) en estar en condicions d'imposar-se als districtes històrics del laborisme. Per contra, el Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), de l'ultraconservador ­Nigel Farage, no ha pogut treure partit dels seus prop de 4 milions de vots, ja que els seus candidats han arribat en segona o tercera posició als districtes. "Els seus diputats es comptaran amb els dits d'una mà", escrivia aleshores, i me n'han sobrat quatre. L'UKIP, amb 3.881.129 vots (12,6%), ha obtingut només un escó quan, en un sistema proporcional, hauria pogut sumar entre 60 i 70 diputats, mentre que, a l'extrem contrari, els unionistes d'Irlanda del Nord (DUP), amb 184.260 vots (0,6%), han revalidat els seus 8 escons de les anteriors eleccions de fa cinc anys.

En qualsevol cas, és evident que els ­resultats consagren el conservador David Cameron com a gran vencedor (la majoria absoluta dels escons i el 36,9% dels vots) en detriment dels laboristes (30,4%) i els liberaldemòcrates (7,9%). I també és un fet incontestable l'entrada en escena de l'SNP, de la mà de Nicola Sturgeon, que ha guardat al calaix la independència i que ha guanyat 56 dels 59 escons escocesos en joc amb un programa socialdemòcrata ­dirigit als votants desencisats del laborisme. Paradoxalment, aquest ple electoral de l'SNP a Escòcia (el laborisme ha perdut 40 dels seus 41 escons), combinat amb la por a Anglaterra d'un pacte entre laboristes i independentistes escocesos, ha abonat la caiguda d'Ed Miliband i la victòria de David Cameron. Com ha resumit gràficament Timothy Garton Ash, els nacionalistes escocesos d'esquerres han escombrat al nord del mur d'Adrià i els conservadors euroescèptics de dretes han format govern gràcies a haver vençut només a Anglaterra, amb el resultat que "les dues parts més grans d'aquest regne cada vegada més desunit estan abocades a la discòrdia" (El País, 9/V/2015).

Aquest analista britànic formula un desideràtum -un Regne Federal de la Gran Bretanya (us sona?)- i un diagnòstic amb la mirada posada en el referèndum del 2017 sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea: "Hi ha en joc no només el benestar social i econòmic d'un país, ­sinó també la seva pròpia configuració externa -a Europa- i interna, entre Anglaterra i Escòcia."

Fins aquí, en síntesi, els reptes complexos que projecta el nou mapa polític del Regne Unit. Aquells polítics i analistes que miren al mirall britànic per poder establir similituds amb l'escenari hispano-espanyol van errats: ni la victòria de David Cameron presagia una altra majoria absoluta de Mariano Rajoy ni el ple d'escons de l'SNP pot esgrimir-se per defensar la tesi d'una candidatura de Solidaritat ­Catalana. A la disparitat de sistemes electorals em remeto. Perquè només cal recordar que l'SNP ha obtingut 56 dels 59 escons escocesos al Parlament de Westminster amb 1.454.436 vots (50%), mentre que els laboristes (24,3%), els conservadors (14,9%) i els liberaldemòcrates (7,5%) han sumat 1.360.919 vots (46,7%) i només tres diputats, és a dir, un rèdit electoral ínfim que un sistema propor­cional hauria amplificat.

Des d'aquesta òptica, com ha apuntat Felipe González, el laberint espanyol ens endinsa més aviat a un canvi de cicle polític a la italiana, amb una multiplicitat de partits i unes fràgils coalicions de govern: "Anem cap a un Parlament italià, però sense italians que el gestionin". El mirall italià, tanmateix, es pot convertir també en un altre miratge. Matteo Renzi acaba d'aprovar una reforma del sistema electoral per consolidar el bipartidisme: atorga un plus de representació -el 55% dels escons- a la llista que superi el 40% dels vots i, en cas que cap partit no arribi a aquest llindar, les dues llistes més votades hauran de disputar una segona volta. Un altre mirall trencat.

Tot i això, de l'anàlisi del president González, desenvolupada el 8 de maig passat en un fòrum madrileny, em quedo amb la seva tesi de fons: Espanya viu un canvi de cicle amb dues actituds en escena, la liquidacionista i la immobilista. Tres dies abans, en un col·loqui a porta tancada a Barcelona, González va ser encara més explícit: "Ens movem entre el liquidacionisme del que s'ha construït i l'immobilisme del que existeix. A Espanya no hem reformat mai una Constitució: ens l'hem carregat. Som liquidacionistes per naturalesa; no reformistes. Estem en un final de cicle, amb una pulsió de canvi que no s'aprofita per fer política sinó psicopolí­tica i per estimular una utopia regressiva. D'aquí un any ens trobarem en una crisi de governança molt seriosa". Felipe González va deixar en l'aire una pregunta, amb l'emergència de Podem i la crisi ­territorial de Catalunya en el rerefons: la política espatllarà les possibilitats de recuperació de l'economia?