Les novetats més atractives de la consciència política del nostre temps són, probablement, l'emergència de la crítica a un ordre econòmic neoliberal que no aconsegueix distribuir la riquesa de manera justa, la denúncia dels models de desenvolupament que comprometen irreversiblement els equilibris ecològics del planeta que habitem i el desig de crear formes de convivència intercultural no segrestades per nous imperialismes ni per fanatismes totalitaris. Els moviments socials més lúcids protagonitzen una lluita ideològica i política per rellevar antics poders al servei dels interessos dels privilegiats, tolerants amb els paradisos fiscals i la corrupció, conformats amb el canvi climàtic i repressors de les cultures minoritàries.
A Catalunya es manifesten amb força les aspiracions a una nova etapa política que faciliti la ruptura amb les estructures dòcils als interessos neoliberals, amb les retallades dels drets socials, amb les rutines de la contaminació, amb una sistemàtica reducció de l'autogovern i amb una perversa marginació de la llengua i de l'univers simbòlic catalans. La constitució del nou estat representa una feliç articulació del conjunt de les grans esperances dels ciutadans d'aquest país. Actualment no s'observa a Europa cap mobilització tan ambiciosa i tan popular com la que es produeix a Catalunya des de fa tres anys. L'èxit de les candidatures de Barcelona en Comú i de Convergència i Unió a les recents eleccions municipals a Barcelona confirmen el progrés de la sensibilitat emergent.
L'estratègia dels enemics dels canvis en profunditat que desitgen la majoria de catalans, consisteix a presentar com antagònics els projectes de reforma social i econòmica i la proposta de creació d'un nou estat europeu. L'Estat espanyol té el màxim interès a separar dues dimensions que, en la realitat catalana, s'articulen amb la màxima naturalitat. El govern de Catalunya no té ni competències ni recursos per fer una altra política econòmica i social. Els que el volen desqualificar com a formació dretana fan el joc que complau al govern espanyol. Els que desacrediten llistes i projectes conjunts en la perspectiva de les eleccions plebiscitàries afebleixen el procés independentista. Els que desqualifiquen l'accent de les forces polítiques emergents en la lluita contra la pobresa i l'atur consoliden el risc d'un divorci artificial i greu entre justícia social i alliberament nacional.
La victòria possible de Catalunya a l'hora d'aconseguir canvis substancials en els àmbits econòmic i social i en el procés independentista està a l'abast si no es trenca el consens entre les forces representatives de les dues preocupacions que es reforcen mútuament. Seria un bon senyal que els partits polítics que lideren el procés aparquessin els seus interessos partidistes i electorals per crear un bloc ideològic i operatiu amb força suficient per fer front a les ofensives de l'Estat espanyol. Seria just pronunciar-se sense por a favor del president de Catalunya, que ja pateix una persecució per part de la justícia espanyola. Seria desitjable que, conscients de la guerra visible i invisible organitzada pels poders polítics, econòmics i mediàtics espanyols, un estat major de la societat catalana coordinés les defenses culturals i polítiques disponibles a favor del canvi social i de la independència. La mobilització es multiplicaria si fossin indestriables la defensa dels drets humans i l'autodeterminació.
