GEOMETRIA VARIABLE

Joan Tapia

JOAN TAPIA

Periodista

El catalanisme ha mort, per tant Espanya pateix

@joantapia00

La renúncia catalana a ser frontissa a Madrid ha estès la malaltia de la ingovernabilitat

El catalanisme ha mort, per tant Espanya pateix


DIMECRES, 15 DE JUNY DEL 2016 - 23:56 CEST

Pedro Arriola diu que Mariano Rajoy va sortir viu del debat. L’encerta i a més es va defensar en economia, encara que va naufragar en corrupció i qualitat democràtica. Però al menysprear, com des de fa anys, el petit assumpte català (ni més ni menys que el 19% del PIB) va tornar a mostrar miopia aguda. Arribarà primer –diuen unànimes les enquestes–, però costa creure que el país pugui ser governat per un president aïllat i el suport de 125 diputats. I això en el supòsit que alguns mitjans es vanten de l’assassinat de Pedro Sán-chez (que dimecres a Los desayunos de TVE feia bona cara) i d’una difícil abstenció del PSOE en la investidura. ¿Es pot governar des de la dreta contra un bloc d’esquerres –desunit això sí– d’uns 170 diputats més ERC, CDC i PNB?

Tampoc veig probable –hi hagi sorpasso o no– un govern d’esquerres. I em costa creure que el PP, o Podem, s’abstinguessin ara si Sánchez i Albert Rivera refessin el seu pacte. El pitjor govern és el que no existeix, i per això espero que no es repeteixin eleccions. Però que formar govern a Espanya sigui un viacrucis es deu en bona part a l’eclipsi del catalanisme. Més ben dit, al relleu del catalanisme per l’independentisme.

El catalanisme de Jordi Pujol i Miquel Roca va donar estabilitat a Adolfo Suárez i a Felipe González. I el de Pujol (sense Roca) a José María Aznar. Després el de Josep-Lluís Carod-Rovira a José Luis Rodríguez Zapatero. I el rescat del 2010 va ser evitat pel suport (mitjançant l’abstenció) d’Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida al pla d’ajust d’Elena Salgado. En gran part la democràcia ha funcionat amb la crossa del catalanisme. I ara tot seria més fàcil si els 17 diputats de CDC i ERC fessin de frontissa com abans. Ara no volen sinó que aposten per anar-se’n d’Espanya. Mentre Espanya és cada dia més ingovernable.

Es diria que la ingovernabilitat catalana –que dura des que Mas va anticipar eleccions el 2012 a la recerca que el 70% dels catalans el seguissin i es fessin separatistes– s’ha acabat traslladant a la meseta. Alguns creuen que una Espanya en crisi és el marc convenient per a la separació. ¿Segur? El «com més malament, millor», acostuma a ser estèril.

I el separatisme tampoc li ha anat bé a Catalunya. La conversió del 70% amb què somiava el profeta Mas es va quedar en el 47,8% després d’una poc edificant actuació de la dreta espanyola, de la covardia del PSOE, de molt teatre i de rumboses subvencions de la Generalitat. El 47,8% va caure al 31% el 20-D i l’enquesta d’EL PERIÓDICO el redueix encara més (fins al 27,1%) el pròxim 26-J. En eleccions autonòmiques, el percentatge seria més alt, però les eleccions espanyoles també existeixen i els votants són tan catalans com en les catalanes.

És clar, ens podem passar la vida buscant el 51% a la ruleta però em temo que no és el més racional i convenient. ¿Pot aconseguir la independència una meitat de Catalunya contra l’altra meitat, amb Espanya en contra i amb Europa mirant amb desconfiança, tret que hi hagués genocidi com a Kosovo?

Aquests dies a més la majoria independentista ha saltat pels aires a ritme d’Anna Gabriel. És culpa dels dolents de la CUP, assegura Francesc Homs. Però, ¿qui els va escollir i els va preferir? I el gens sospitós Jordi Sànchez, president de l’ANC, acaba de declarar –aixecant acta notarial– que el sacrosant full de ruta de 18 mesos s’ha esgotat en els sis primers.

La dreta espanyola va ficar la pota fins al fons al carregar-se l’Estatut pretenent assassinar Zapatero. Catalunya va reaccionar malament i s’ha fet mig independentista i mig ingovernable. I aquesta segona i contagiosa malaltia arriba ara a Madrid. Com aconsella Rivera, algú hauria de reflexionar. No només Mariano.