La dificultat de ser antisistema

 16/06/2016 01:29

Hi ha diferents individus antisistema. El que trenca apa­radors i el que evadeix impostos; l’incívic que contamina, i el que es retira a l’hort. El prefix anti ­indica oposició o contrarietat. I la paraula sistema, una totalitat de coses articulades entre si: el sistema nerviós, filosòfic, ­econòmic...

Antisistema pot significar una actitud d’oposició a coses que no agraden i
volem canviar. D’oposició a un sistema ­polític, o en general al mode de vida.
Grans líders religiosos, morals i polítics han estat i són antisistema. No combreguen amb el que està establert i propugnen substituir-ho. Les persones que alguna ­vegada no han tingut la lucidesa i l’ímpetu de voler un món diferent, són, en canvi, les persones normals que no han aixecat la veu ni han trencat un plat, però que no sembla que mai hagin estat joves.

Per això, ser antisistema no només no és, en principi, dolent, sinó que pot ser bo. Els millors estudiants i professionals són aquells que volen transformar les coses; no aquells a qui els sembla que tot està bé. Entre els primers hi haurà una majoria de notables; entre els segons, de mediocres. Per això, també, ser antisistema és una ­cosa important i seriosa. Però alguns que s’autodenominen així no són gaire creïbles. No perquè siguin antisistema per sistema. Ni perquè en la seva manera de ser i pensar advoquin també per un sistema: el seu. Sinó perquè en la seva actitud hi ha poc d’oposició real, més enllà de paraules i gestos, al sistema vigent que diuen que rebutgen. Fan un flac favor als seus companys de veritat antisistema.

Per ser avui, i aquí, antisistema, cal renunciar: a posseir casa, a tenir una feina prosistema, a la cultura elitista i de masses, a l’educació en les institucions, a tenir un compte bancari i targeta de crèdit, a ser localitzable per internet i el telèfon mòbil, al consum de productes de marca i combustibles fòssils, al tabac i l’alcohol comer­cials, a l’ús d’autopistes, a contractes d’assegurances i pensions i a pagar determinats impostos directes.

No s’ha de renunciar necessàriament a l’educació, la professió, la política, la ­moral, la propietat, la família o la religió, almenys mentre no siguin cara ni puntal del sistema. Però sí, per descomptat, ­caldrà renunciar a participar en les institucions en les quals diuen que no creuen, incloent-hi el Govern i el Parlament. Si no, són uns antisistema integrats i que desmereixen els veritables.