La llista

La Vanguardia en català | 16/07/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


Hi hem donat voltes, ens hem perdut per viaranys nebulosos, hem caigut del cim de Sísif mantes vegades, ens hem desanimat i animat i tornat a desanimar, i quan ja semblava que estaven esgotats els recursos, les idees i les forces, hem aconseguit la fumata blanca. Els que en facin la crònica històrica parlaran d'uns mesos esgotadors i potser d'un temps perdut. I tindran raó, perquè és cert que ha estat fatigant, exasperant i hem perdut un temps valuós. Fins i tot hem traspassat la frontera del ridícul, de manera que sí, que el recorregut per arribar a la llista unitària ha estat feixuc i maldestre, i que, mirat amb retrovisor, podríem haver-ho fet millor.

Tanmateix, tot això és paperassa per a la història i carnassa per als ­contraris, però ja és material caducat, perquè avui no és ahir, i l'ahir ja no compta. Com diu la bella dita, mai no és tard per fer el correcte, i el correcte i as­senyat -per bé que ho impedís la rauxa- era el que finalment ha passat. És cert que podíem haver escollit camins menys tortuosos i que hem donat voltes pel món per tornar al Born, però Catalunya és un país complex, ric de matisos i de sensibilitats, la metà­fora del qual la va esculpir Gaudí quan va crear el trencadís: fragments diversos de bibelots trencats que, finalment, quan s'uneixen, fan un conjunt perfecte. I aquesta Catalunya de moltes procedències anímiques, culturals, ideològiques, resulta ser d'una re­sistència extraordinària quan suma forces.

Tenim, doncs, la llista unitària, i els noms que l'encapçalen concilien virtuts molt remarcables, des d'un Romeva que esclata a la cara d'Inicia­tiva -i la deixa orfe d'arguments- fins a les dues dones-líder del moviment ­sobiranista, totes dues referents de ­consens.

Alhora, oblidats els estranys temps del no als polítics, Mas i Junqueras ­seran on han de ser, acompanyant en primera fila el moviment civil, i el nombre de militants de les dues formacions serà important. A banda de ser una llista que reforça i multiplica les expectatives electorals, i a banda de ser necessària per encalçar els complexos objectius fixats, representa el colofó final d'un procés ciutadà únic al món. Per molt que visquem temps de noves fórmules polítiques i de líders amb vocació de David bíblic, res no és tan nou, tan democràticament radical i tan agosarat com el que està passant a Catalunya. En poc temps, i només en favor de l'ideal de llibertat que ens mou, hem regirat el mapa polític, hem obligat tothom a definir-se sobre els drets catalans, hem conjurat les ambigüitats i hem fet un torcebraç d'enorme transcendència a l'Estat. No oblidem que Mas és l'únic president del món imputat judicialment per haver volgut posar les urnes al poble. Hi ha res més alternatiu, més revolucionari, més democràtic que el que està passant a Catalunya? I ho fem des d'una solitud aterridora, però amb la intensa força que té una idea quan li ha arribat la seva hora.