Una república llunyana

La Vanguardia en català | 16/08/2015 - 00:00h


Daniel Fernández


Una de les característiques, per no dir desgràcies, de la història contemporània d'Espanya és la de no haver estat mai capaços els seus ciutadans, per no dir les seves elits, de reformar pacíficament i acordadament alguna de les nostres variades constitu­cions. Perquè encara que existeixi la visió que Espanya ha viscut llargs períodes sota la tirania i fora de l'ordre constitucional, la veritat és que no hem estat austers en lleis fonamentals, més aviat al contrari, i entre altres causes, potser per aquesta propensió a no reformar i a començar sempre ex novo, arrasant l'anterior. Des de la Constitució de Cadis del 1812 fins a la vigent del 1978, pràcticament sempre s'ha preferit la ruptura a la reforma o, per dir-ho una vegada més d'una altra manera, la crisi política ha acabat derivant en enfrontament civil més o menys explícit, perquè resoldre a trets les nostres diferències ha estat, sens dubte, marca destacada del nostre esdevenir històric.

No pretenc convertir-me a hores d'ara de la meva alopècia en constitucionalista, que n'hi ha més d'un i algun d'excel·lent entre les càtedres consagrades a aquesta matèria. Però la lectura de les no poques constitucions promulgades o fallides proporciona, fins i tot al lector ocasional, més d'una pista per endevinar i entendre la història recent d'aquest solar. I sens dubte que hi va haver catalans a la redacció de totes aquestes constitucions. Des dels cinquanta-un diputats de Cadis (només tres van votar a favor d'abolir la Inquisició, entre ells Antoni Capmany) fins als Roca i Solé Tura, entre d'altres, de l'actual. Capmany, per cert, i ja que ha sortit el seu nom, mereixeria capítol a part, però deixem-ho aquí.

La Constitució de Cadis, la Pepa apro­vada el dia de Sant Josep, que ha acabat per ser crit de sarau i borratxera en aquest "­Visca la Pepa!" que un dia va ser crit constitu­cional, consagrava la monarquia com a forma de govern i la religió catòlica com la pròpia d'Espanya, però també introduïa elements de progrés i llibertat. I té moments i redactats que brillen amb el ­fulgor de les idees noves, com aquell article sisè del capítol II, "L'amor de la pàtria és una de les principals obligacions de tots els espanyols; i així mateix el ser justos i benèfics".

Però avui volia parlar-los -no s'espantin massa- d'una altra Constitució vuitcentista, la nonada, ja que es va quedar en projecte, del 1873, la primera que es va dir a si mateixa Constitució Federal i que va pretendre ser llei fonamental per a la Primera República. Castelar va tenir molt a veure amb la seva redacció i els constitucionalistes abans invocats acostumen a dir que és la primera en la qual es planteja el dilema -i es pretén resoldre- de la cohesió i divisió territorial espanyola. I ho fa en clau federal o fins i tot confederal, bastant a la manera dels Estats Units d'Amèrica, amb constitucions pròpies per a cadascun dels estats membres i reservant explícitament poders per al Govern federal i un Tribunal Suprem federal. De passada, proclamava la llibertat de culte, la d'impremta i fins i tot l'abolició dels títols nobiliaris¿

Ja veuen si eren moderns els antics o que antics que som els moderns. Conti­nuem. A l'article I del títol I, el projecte de Cons­titució Federal del 1873 ens diu: "Com­ponen la Nació espanyola els Estats d'An­dalusia Alta, Andalusia Baixa, Aragó, Astúries, Balears, Canàries, Castella la Nova, Castella la Vella, Catalunya, Cuba,­­­­Ex­tremadura, Galícia, Múrcia, Navarra, Puerto Rico, València, Regions Vascongadas". I s'hi afegeix que els estats podran conservar les províncies o modificar-les "segons les seves necessitats". I ja en l'article segon del mateix títol, s'afirma que altres territoris -Filipines, Fernando Poo i d'altres- s'elevaran a estats "a mesura dels seus progressos".

Disset estats, tants com autonomies actuals. L'aritmètica té aquestes coses. I per descomptat que ja en sento més d'un que diu entre els quals Cuba i Puerto Rico, amb la qual cosa resulta evident que separar-se d'Es­panya i aconseguir la independència és possible (quod erat demonstrandum). D'altres es fixaran en allò de Regions ­Vascongades, potser ignorant que ­Euzkadi (amb zeta; més tard, Euskadi) és un neologisme inventat per Sabino Arana i que no va aparèixer fins al 1896. I més d'un ja deu haver abandonat un article del mes d'agost que torna al nostre convuls segle XIX.

I tot i això, i per mor de resumir, només pretenia recordar que hi ha qüestions sobre les quals el consens entre espanyols molt diversos es va intentar. Per més que la Primera República acabés malament, sacsejada per republicans intransigents i ferida de mort per la rebel·lió cantonalista ("Visca Cartagena!", que també ha acabat sent crit de bevedors) i sempre assetjada per les forces de la reacció. Només cal recordar la dimissió i fugida a l'exili del primer president del poder executiu, Estanislau Figueras, català de pro, que va tocar el dos deixant per a la història una frase que, sigui veritat o llegenda, resumeix tants anys de política espanyola: "Senyors, francament, estic fins als collons de tots nosaltres".

El seu retrat va ser cedit per l'Ajuntament de Barcelona a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. No sé si caldria treure'l en processó cívica de tant en tant...