Empaitant la gran balena blanca

La Vanguardia en català | 16/08/2015 - 00:00h


Llàtzer Moix

Barcelona


Malgrat els reiterats menyspreus de Mariano Rajoy i del PP a Catalunya, i malgrat que els sobiranistes publiciten com a panacea per a tots els mals catalans la separació d'Espanya, no considero la independència com una prioritat. Per dues raons.

La primera raó és d'ordre global: en un món convuls, minat per la desigualtat i amenaçat per l'obscurantisme, els europeus -i els catalans com a tals- haurien de sumar esforços en favor de la unió política continental. El seu imperatiu ètic i his­tòric més urgent és enfortir Europa i els seus valors, abans que entretenir-se en ­reivindicacions nacionals.

La segona raó és d'ordre local: els polítics catalans que subordinen el debat econòmic, social i cultural a la lluita per la independència no em semblen responsables ni, per tant, fiables; lamento dir que no veig en ells la substància necessària. Com no em semblen fiables els que actuen com si tinguessin una única idea. Em remeten a Joan Laporta, que va aconseguir el seu escó al Parlament i, després de reclamar-hi la independència, gairebé va emmudir, com si no volgués o sabés aportar-hi res més.

Potser alguns lectors replicaran que Laporta és un cas extrem, caricaturesc. No ho discutiré. Però vista la tortuosa i forçada concreció d'una llista unitària davant les eleccions del 27-S, i vist l'acostament d'Artur Mas a actituds més esquemàtiques, menys plurals, temo que certs aspectes del laportisme siguin contagiosos. Vet aquí una tercera raó per veure amb reserves el procés i els seus líders.

Entenc Mas quan diu que l'entossu­diment de Rajoy no li ha deixat cap més camí que fugir endavant. (Encara que no és descartable que un altre, al seu lloc, n'hagués aconseguit més, de Madrid). Però no puc aplaudir la seva deriva excloent, impròpia de qui ens ha de representar a tots, i no només als que volen creure que la independència tot ho arreglarà. La seva declaració assenyalant que no fa falta guanyar en nombre de vots el 27-S per seguir amb el procés és, si més no, preocupant.

El president Mas és aficionat a les metàfores nàutiques. Ho hem comprovat sovint. El recordo fotografiat en aquest diari, el 2011, després d'assumir la presidència de la Generalitat, assegurant que la consecució del pacte fiscal era el seu objectiu, i ­exhibint el timó d'una embarcació paterna amb els lemes Cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra . Aquest amulet presagiava navega­cions a tota màquina, fins i tot en mars gruixudes que exigeixen al pilot compassar-se a l'onatge. Però Mas es presentava també com un moderat i un legalista, i proclamava que el que calia era teixir acords amplis per abordar canvis de pes.

Després el Mas messiànic va desemmascarar el prudent, amb els efectes que tots coneixem: CDC i el conservadorisme català dividits (com el PSC), la ruptura de la federació CiU, l'escissió d'Unió, el seguidisme de les polítiques d'ERC i, en suma, la voladura del sistema polític català. L'última sessió parlamentària de la legislatura, amb el seu aspre intercanvi de ­retrets, va ser una altra prova que s'han sembrat vents. Som lluny de l'esperit i les maneres polítiques que haurien d'im­perar en una Catalunya ideal. Per exemple, les que Isaiah Berlin reflectia a Three strands of my life : "El respecte pels altres i la tolerància davant la dissensió són ­millors que l'orgull i el sentit de la missió nacional (...) El pluralisme i cert desordre són, per als que valoren la llibertat, ­millors que la rigorosa imposició de sis­temes".

Per seguir amb les metàfores nàutiques, diria que Mas evoca avui el capità Ahab, obsessionat per caçar Moby Dick, la gran balena blanca, que en el nostre cas seria, esclar, la independència de Catalunya; un Mas disposat a assumir importants riscos a tal fi, inclosa la possibilitat d'enredar-se a les cordes dels arpons i enfonsar-se amb el Pequod , arrossegant gairebé tota la seva tripulació.

Sigui quin sigui el resultat del 27-S, no crec que Catalunya s'enfonsi com el vaixell d'Ahab. Però tampoc no crec que ­Europa s'alegri de les ambicions particulars de part dels catalans, i les recompensi. Brussel·les no paga egoistes. El que aquí es justifica en una infundada il·lusió es pot interpretar allà com un anacrònic episodi romàntic. Ni crec que la societat catalana, estressada pel sobiranisme, abandoni ­aviat els mars embravits. Per asserenar-los convé més sensatesa i menys il·lusió. El futur no es llaura amb el contorsio­nisme tàctic de Mas ni amb el pensa-ment màgic de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural (cada dia menys òmnium i menys cultural, sigui dit de passada).

Com és que tants catalans, tot i que portats pel desig de millorar, o per l'embafament de centralisme, han arribat a creure's que un simple canvi de passaport els faria més lliures, feliços i rics? Sento decebre'ls però, si hi ha independència, continuaran sent els mateixos que són ara. Amb una sola diferència: ja no podran culpar uns altres de les seves mancances.