POLÍTICA FICCIÓ

Mas i la boira de guerra


 TONI AIRA

@toniaira

DIUMENGE, 16 D'AGOST DEL 2015

La Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) es descrivia fa anys com a «escola de patriotes». I Jordi Cuminal en va ser líder. Després, ja assumint tasques més de gestió a Convergència, va aprendre en una altra escola, la del camp de batalla electoral, què és això de la comunicació política i les campanyes. Ho va fer a l'ombra del General Patton de la comunicació política catalana, David Madí. La mà dreta d'Artur Mas en la seva construcció com a líder i en el desert de l'oposició va dirigir campanyes electorals envoltat de gent jove com Cuminal, a qui encarregava responsabilitats no trivials. Era la guerra (electoral) i a la war room calia gent amb empenta i amb ambició. Polítics amb ganes de destacar no només a primera línia, sinó també ajustant la logística a la sala de comandament. Per a Cuminal hi ha una sèrie de televisió de referència, però amb aquest toc bèl·lic madinià que el va acompanyar durant uns anys, reconeix que és molt fan d'un documental, Fog of war (Boira de guerra, 2003), sobre onze aprenentatges de Robert S. McNamara, exsecretari de Defensa nord-americà que en aquesta peça reflexiona sobre el difícil procés de presa de decisions en el conflicte del Vietnam i la crisi dels míssils de Cuba.

«Tres per a tot»

El documental, que va guanyar un Oscar, obre amb McNamara en roda de premsa, molt atent a quan els càmeres de televisió ja estan a punt per començar a gravar. Pregunta si els va bé que comenci a parlar, i llavors ell s'hi posa. Estil desimbolt, marca de la casa d'aquelles rodes de premsa de l'Administració Kennedy, president que va estrenar el format de retransmetre-les en directe per televisió. El poder i la importància del factor mediàtic, rellevant per a un Cuminal que ha estat director general de Comunicació des de l'accés d'Artur Mas al Govern com a president. I la idea era que si Convergència havia de muntar la seva pròpia campanya, Cuminal assumís l'àrea de comunicació en la contesa electoral, de nou (com a Palau) a les ordres de Francesc Homs, director de campanya in pectore. Del discurs i del programa se n'encarregaria Joan Vidal de Ciurana, cap de l'Oficina del President (el seu director de gabinet). Però va arribar la llista unitària Junts pel Sí, amb Esquerra i les entitats socials independentistes, i van passar a ser «tres per a tot». En el moment de confirmar-se l'aliança electoral, Cuminal pensava que una mica més de temps tindria, gestió comunicativa de la campanya a banda. Veurem si és així o si, per contra, la feina se li acaba multiplicant, per allò de la coordinació entre diferents.

Com el mateix Homs, abjura bastant del concepte spin doctor. Una aversió al terme que, un cop el rol professional s'adapta al context i al país de torn, és de fet tan exòtica com tenir mania al terme polític, perquè n'hi ha pertot. A més, paradoxes de la vida, la sèrie de referència per a Cuminal és la preferida d'assessors i consultors de mig món: The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca). I d'ella, dos personatges són els seus predilectes: Sam Seaborn, el director de comunicació (dircom) i el cap de gabinet del president, Leo McGarry.

L''spin doctor' perfecte

De Seaborn n'admira «les inquietuds culturals i humanistes», però sobretot el fet que per implicar-s'hi al màxim (que a la sèrie ho fa) «necessita creure's el projecte». Sam fa política, defuig els focus de les càmeres i assumeix per tant un baix nivell d'exposició. En definitiva, la definició de l'spin doctor perfecte, allunyat dels cuiners estrella de la política que molts confonen amb el comú dels mortals que es dediquen a la gestió comunicativa i estratègica de la política.

I de McGarry, el fidel home de la màxima confiança del president Josiah Bartlet a la sèrie, Cuminal en destaca «el control del temps» (bàsic en política), «la capacitat de pactar» (imprescindible en general en política i en particular en la política catalana del present i del futur més immediat) i la seva capacitat de «guanyar sense destruir l'altre». I és que de vegades, fins i tot els spin doctors, ni que sigui a la ficció, donen bones pistes sobre com anar per aquest camp de mines que és la política
.